Índia!! Índia??

Vaca als carrers de Bengaluru

Ja som a l’Índia!!! Ens feia moltes ganes tornar a aquest país del qual els dos en teníem un gran record. Les anteriors vegades havíem estat més a la zona del nord,  així que ens venia de gust conèixer el sud de l’Índia. Ens havien explicat que era bastant diferent del que ja coneixíem; era més tranquil.

Així, des d’Etiòpia vam agafar un vol a Bengaluru. El que més recordo de la primera vegada que vaig aterrar a l’Índia va ser l’onada de calor que ja et venia a rebre a la porta de l’avió. Era una calor humida que t’asfixiava ja de bon matí. Aquest va ser el primer canvi que vam poder notar; al sortir de l’avió no va fer calor. De fet, s’hi estava bé.

Vam sortir de l’aeroport i ens vam dirigir a l’aparcament per trobar algun transport públic (o si més no barat) que anés al centre de la ciutat. Segon canvi: ens estava esperant un bus de línia molt nou i amb aire acondicionat i no vam haver d’esbarallar-nos amb ningú pel preu. El revisor passava amb la seva maquineta, apretava els botons corresponents amb la teva destinació i al bitllet hi sortia imprès l’import del tiquet....sin trampa ni cartón!

Arbre sagrat / templet / botiga de Bengaluru 

Un cop al centre de la ciutat, ens vam dirigir a la zona d’hotels per buscar una habitació. Recordàvem que feia set anys, l’habitació més cara que havíem pagat eren 300 rupies (uns 5 euros) i havia sigut tot un luxe! Amb els anys i havent canviat de zona imaginàvem que els preus haurien canviat, però no sabíem quant! El preu mínim que ens demanaven per una habitació tirant a cutre, no gaire neta i amb bucket shower (la tècnica que ens perseguirà per tot el país de dutxar-se des d’un poal) amb aigua calenta només algunes hores del matí era de 600 rupies!! (3r canvi, i el més dolorós). A més a més, en l’operació de buscar habitació ningú ens perseguia pel carrer per intentar de totes maneres portar-nos a l’hotel de l’amic del seu cosí per treure una comissió sobre nosaltres, ni s’inventaven històries tipus “el teu hotel es va cremar ahir”.

Vaca pintada fent el que vol pel carrer, com totes...

Un dels innumerables templets que es troben als carrers de tota ciutat india

Això si, el que no havia canviat de cap manera era el temps invertit en buscar habitació. Els últims països ens tenien molt ben acostumats; mirar un o dos llocs, regatejar una mica i decidir on ens quedàvem. Aquí, primer ens havíem de separar per poder cobrir més llocs en el menor temps possible. Després cada un de nosaltres havia de veure una mitjana de tres o quatre habitacions per veure si alguna millorava el desastre de l’anterior i, finalment i ja cansats, ens tornàvem a trobar per fer pluja de troballes i decidir on dormir.

Mercat de Bengaluru.
Botigues de fulles de plataner, que són el que es fa servir
al sud com a plat. per menjar

Centre del mercat de Bengaluru.
Botiga de flors per decorar deus als temples, els cabells de les dones...

Més flors...

Al sortir a esmorzar vam començar a veure tot de plats indis que recordàvem haver menjat. Al carrer estava ple de petits llocs oberts on preparaven tot tipus de menjar: fregien boletes de diferents tipus, estiraven masses per després fregir-les o posar-les a sobre de grans planxes, preparaven estofats de tots els ingredients possibles... Ens vam ficar al primer lloc que ens va fer bona pinta i vam demanar dos plats diferents i...sorpresa! El cinquè canvi ens va encantar; el menjar gairebé no picava! Bé, no us feu grans il·lusions... Aquí el menjar sempre pica, però aquest cop érem capaços de notar els sabors dels ingredients i no vam acabar plorant i moquejant amb tota la poca dignitat que això comporta.

Utthapam de ceba

Thali

  

Seguíem malfiant-nos de tothom i de tots els preus que ens deien, fins i tot pel menjar i la beguda.  Àfrica ens ha fet molt mal amb això. Ens havíem acostumat a fixar-nos en els diners que donava un local quan pagava alguna cosa per tal de saber-ne el preu just. A Bengaluru fins i tot vam estar penetrant amb la mirada a tots els que anaven a demanar un chai per entendre com havia pogut pujar de 2 a 8 rupies en set anys de diferència...però si! Els indis estaven sent honestos amb els preus i nosaltres uns paranoics.

Carrers de Bengaluru

Així que vam decidir relaxar-nos una mica, no massa per si de cas ;), i gaudir de la resta de ciutats que teníem pel davant. Vam agafar un tren per arribar a Mysuru. Que neta estava l’estació! I fins i tot la gent estava assentada en els bancs i no pel terra, per tots els racons possibles. Aquest canvi era massa...ja ens començava a donar per pensar que no estàvem a l’Índia!

El palau de Mysuru ens va agradar molt i també gaudir el no fer res, però tenir la sensació d’haver descobert molt. Simplement passejant-nos pels mercats de flors, de fruites, per les botiguetes, parlant amb la gent... Això ho havíem trobat molt a faltar.

Palau de Mysuru

Des d’allà, amb dos busos diferents i després d’un centenar de corbes a velocitat de rally (els conductors suïcides tampoc havien canviat gens!), vam arribar a Ooty, un poble de muntanya. No és gaire especial ni té gaires coses a visitar, però això no és un impediment pel turisme local, que gaudeix fent-se selfies a tots els indrets possibles.

Fent turisme per Ooty! 

Vam agafar el toy train que en una hora et porta a Coonoor rodejats de turistes indis. Va ser molt divertit! Us deixem un vídeo per a que ens entengueu quan diem que els indis son com nens 😊.

Al vagó d’anada vam conèixer a una parella de Bombay que ens va convidar a visitar les diferents atraccions de Coonoor amb el seu cotxe. I de tornada vam conèixer dues parelles joves d’Hyderabab que estaven de lluna de mel. Vam estar parlant tot el camí i un cop a la ciutat ens van convidar a sopar. Molt macos tots! Anar a Ooty va valer la pena només per la gent que hi vam conèixer!

Amb en Mitel i la Pooja al toy train! 

I de turistes indis a “hippies” israelians. Vam anar fins a Kodaikanal i Vatakanal. El segon, és un poblet que s’ha fet famós entre certs joves israelians, que hi lloguen petits apartaments al camp i s’hi passen alguns mesos, rodejats d’hummus i falafel i música trance 12 hores al dia. Molts d’ells van descalços “per notar millor la terra” i no han vist altre cosa de l’Índia que aquell poble que s’assembla més a casa seva que al país on tenien pensat passar les vacances. Ens sentíem una mica fora de lloc (segurament fa uns anys també ens hi haguéssim sentit), així que vam estar contents quan vam veure que la nostra caseta estava allunyada de les festes del centre. Teníem la nostra pròpia xemeneia, cuina i terrasseta i vam estar passejant pel bosc del voltant.

La nostra casa a Vatakanal

Caminant pel bosc de Vatakanal

Echo rock, Vatakanal

Sortida del sol des de "casa", Vatakanal

Tot i que el menjar no piqui, no ens intentin estafar, tractin bé els gossos i tot estigui més net, ens tornem a sentir a l’Índia! L’Índia on les opcions de menjar són tantes i tan bones que el dia no té hores suficients per a provar-ho tot. On la gent és propera i simpàtica i sempre tenen un somriure o unes paraules amables per a nosaltres. L’Índia on ens demanen deu selfies al dia i on entrar a un temple està dotat d’una intensitat i espiritualitat que no hem trobat a cap altre país. Estem emocionats per veure quins altres canvis ens esperen!

"Can I take a selfie Sir?"