Ledet, el nadal etíop

Pelegrina esperant la celebració de la nit

I tornem a Lalibela! En Pere, en Jordi i jo arribàvem cap al vespre del dia 5 de gener a la ciutat, després d’un camí llarg amb parada tècnica per arreglar el cotxe inclosa. Ja abans d’entrar podíem notar com l’ambient havia canviat dràsticament: estava ple de gent per totes bandes, la gran majoria vestida de blanc. Moltes camionetes i cotxes arribaven amb nosaltres i a tots els vehicles se’ns requeria pagar un tiquet per accedir al centre.

Un cop havíem deixat les maletes a l’hotel, en Pere i jo vam decidir anar a fer una volta per veure l’ambient que es respirava entre els pelegrins. Al voltant del recinte de les esglésies tothom acampava on podia amb els seus sacs (no de dormir, sinó literalment sacs), mantes, i les poques pertinences que havien portat de casa per viure durant uns dies al ras. S’estiraven un al costat de l’altre per totes bandes; al camp entre els arbres, a les escales, a la vora del carrer... Fins i tot hi havia famílies que havien anat a la ciutat abans per poder agafar les antigues cases dels habitants de Lalibela, que ara estaven abandonades i protegides per l’UNESCO. Durant uns dies, el poblat fantasma tornava a reviure i estava ple de cants i riures.

Dormint al voltant de les esglésies

A banda de tota la gent, les primeres paradetes de merchandising ortodox es preparaven pel dia següent. Les creus de mà, els templets, les samarretes, els vestits tradicionals...Tot estava preparat per l’onada de gent que havia d’aparèixer per la festa de la següent nit. També vam conèixer els primers joves que ens explicaven la seva història; havien deixat la seva família al camp i estaven sols a la ciutat. Així que ens demanaven que els compréssim un llibre per l’escola, que valia uns 30 dòlars! El que no sabíem és que aquella mateixa història, juntament amb les preguntes de presa de contacte, es repetirien cada dia fins a la sacietat: How do you find Lalibela? What is your favourite church? Where are you from? How do you find Ledet?

Així i tot, vam anar a dormir excitats pel dia que ens esperava!

Al matí següent vam decidir anar a visitar les esglésies abans que apareguessin tots els pelegrins i ens fos impossible veure tots els temples. De camí, ens vam retrobar amb el Bertrand, que ja portava algun dia per la ciutat!

Cues per entrar als temples

Un cop dintre, i després de pagar els 50 dòlars de l’entrada que ens van fer mal durant una bona estona, vam veure que no podíem estar més equivocats. La gent no estava als seus campaments esperant que fos de nit per anar a les esglésies, sinó que eren les 9 del matí i ja estava ple per tot arreu! Hi havia cues infinites de gent esperant per entrar als diferents edificis. Clar, no havíem pensat que la gent, després de fer el seu camí des de totes bandes d’Etiòpia, també voldria visitar les esglésies abans que comencés la festa a la nit, ja que potser no tornarien a ser a Lalibela fins a l’any següent.

Per aquesta raó vam decidir agafar un guia, no sabíem si seria interessant (la qualitat dels guies fins el moment havia deixat molt que desitjar), però al menys ens ajudaria a esquivar les cues per tal de visitar els dos recintes en un matí.

I més cues...

Gent esperant per entrar a les esglésies

Entrar a la primera de les esglésies del nord, Bet Medahme Alem,  va resultar fàcil; tot i haver-hi tot de locals esperant el nostre guia va parlar amb el de seguretat i vam passar sense problemes. Llavors, va començar la seva explicació, però jo tenia massa estímuls als quals parar atenció i gairebé no l’escoltava, pobre. Primer de tot, l’edifici imponent que se’ns alçava just al davant, cavat d’una sola peça a la roca, les enormes columnes que el sostenien i les petites finestres de diferents estils que s’hi repartien per totes les parets. Després, la cua de gent que esperava per tal de poder entrar al recinte i retre homenatge als seus sants. Les seves cares eren un poema; s’hi reflectia la il·lusió de trobar-se per fi allà, després d’una llarga espera. Alguns no havien ni tan sols perdut el temps en anar a buscar un lloc per acampar, sinó que acabaven d’arribar i encara transportaven les mantes, motxilles i fins i totes olles a sobre el cap mentre feien cua per entrar a l’església.

Sacerdor ensenyant-nos orgullós la creu cerimonial

Passar pel petit túnel excavat a la roca que separava aquest temple de Bet Maryam també va ser tota una experiència (sobretot per algú que té principis de claustrofòbia J ). Eren només uns cinc metres de llargada amb l’amplada suficient per a que una persona passés sense problemes. Però aquell era un dia especial i tothom estava massa emocionat per esperar el seu torn. Una fila en cada una de les direccions omplia el túnel, que a vegades es quedava embussat per la gent que es parava a fer reverències o besar el terra del complex al qual acabava d’entrar. Vaig agafar fort la mà del Jordi i vaig entrar-hi fixant la vista al terra; “que no es parin si us plau”!

Església amb gent esperant al fons per entrar al túnel

Al recinte de la segona església també hi havia molts pelegrins; asseguts descansant, fent cua per entrar a l’edifici, resant... I també vam poder veure com s’estava preparant tot pel vespre: allà és on tot hauria de passar. Ens va ser impossible agafar el segon túnel que sortia des d’allà per la quantitat de gent que l’obstruïa... gairebé millor.

Interior d'una església

Així que vam seguir visitant les petites esglésies que envolten les anteriors i que estan comunicades per petits corredors laberíntics fets a la pedra. Després d’això, vam decidir anar fins a Bet Giorgis (o Saint George); la més fotogènica de totes les esglésies gràcies a que la UNESCO no va posar un dels seus sostres terribles per a protegir-la.

Bet Giorgis

Des del mirador vam poder veure la forma de creu ortodoxa característica de l’edifici, que estava al mateix nivell del terra del turonet allà on es trobava, rodejada d’una espècie de fossat. Al llindar d’aquest, tots els pelegrins vestits de blanc estaven observant cap a baix mentre aplaudien i cantaven i les dones udolaven satisfetes. A dintre del fossat, entre l’església i la paret, hi havia un gran grup de pelegrins que celebraven el seu dia ballant i cantant. Homes i dones de diferents edats es repartien per la rotllana improvisada, dintre de la qual dos ballarins espontanis movien les espatlles a un ritme vertiginós.

Per tal d’accedir a la porta de l’església havíem d’entrar a un passadís, descobert per sobre, que s’havia excavat tot al voltant del temple, fins a arribar a l’alçada de la porta principal. Al igual que a Catalunya, Sant Jordi és el patró d’Etiòpia. Per tant, aquella era una de les esglésies més importants pels visitants i impressionava molt veure des de dintre gent per tots els voltants.

Aquí va ser on vam acabar la nostra visita. Ens va ser impossible anar al recinte del sud un cop més per la quantitat de gent que bloquejaven totes les entrades. Avui era el seu dia, nosaltres ja hi tornaríem amb més calma. Així doncs, vam anar a descansar per tenir forces per la celebració del Leddet, que es produiria durant tota la nit.

Ningú sabia ben bé a quina hora començava tot, ni a quina església era millor anar per veure-ho. Demanant, demanant vam aconseguir saber que durant la tarda traurien el tabot d’un dels santuaris: es tracta d’una rèplica de les tables que contenen els deu manaments, guardades dintre de l’Arca de l’Aliança. I que després d’això, els sacerdots entonarien cants religiosos durant tota la nit. Al no saber tampoc l’hora exacta, vam fer una mitjana de totes les informacions que ens havien dit i vam decidir ser a les 17h a Bet Maryam, preparats pel que pogués passar.

Un cop allà, no hi havia tanta gent com esperàvem. Un dels cantons del recinte estava acordonat i reservat pels sacerdots.  El terra estava cobert amb catifes vermelles a sobre de les quals hi havia alguns tambors cerimonials. Vam agafar un bon lloc, a primera fila, i ens vam disposar a esperar. Ens semblava estrany que hi hagués tan poca gent, així que vam preguntar un cop més a quina hora havia de començar la cerimònia...Encara quedaven tres hores!! I a més, el tabot no sortiria d’allà, sinó que era on tots els sacerdots es posarien per conduir la missa que duraria tot el vespre. Vam decidir quedar-nos, ja que no era fàcil passar pels passadissos d’una església a l’altra, com ja havíem comprovat al matí.

Esperant la cerimònia

A mesura que passava el temps, l’espai que teníem s’anava reduint. La gent es començava a posar nerviosa i fins i tot alguns homes s’intentaven fer passar per sacerdots per entrar al recinte de la missa. Nosaltres ens vam mantenir ferms tot i les trepitjades i les empentes i, arribat el moment, vam gaudir d’una vista privilegiada. Tots els clergues es trobaven de cara a nosaltres: al centre i portant una vestimenta de color fosc els caps de la congregació i al seu voltant la resta de sacerdots, ordenats segons la seva posició, cadascú amb els seus colors i vestimenta. Tots portaven a una mà una espècie de sonall de metall i a l’altra un bastó que els arribava fins a les espatlles (segons ens havien explicat s’utilitzen per recolzar-s’hi i descansar durant les llargues hores d’oració).

Sacerdots preparats per la celebració

En un moment donat i sense previ avís, van començar a sonar els tambors i tots els sacerdots van començar a entonar la mateixa melodia, que acompanyaven amb una complicada coreografia amb els sonalls. El silenci al recinte era absolut i et deixava sense respiració escoltar la vibració de cents de veus a l’hora, juntament amb el dringar metàl·lic dels sonalls.

Caps de l'església ortodoxa etíop

Missa del Ledet

Després d’unes hores veient la emocionant i intensa, però alhora monòtona cerimònia, ens vam posar a donar voltes pel recinte. Tot allò que envoltava les esglésies, de nou, s’havia convertit en un camp de gent dormint. Tots esperaven veure acabar la cerimònia a les 6 del matí, hora en que els sacerdots pujaven a les parets que envoltaven l’església per tal de “ballar”. Aquest ball tant esperat per tothom no eren més que uns 20 clergues molt junts posats en fila i movent-se d’un costat a l’altre. Quan vam tenir tota la informació del programa, i ja havíem donat totes les voltes possibles, vam entendre que era hora d’anar a dormir. 

Ball dels sacerdots a sobre de les parets de les esglésies

Aquesta nit tan especial va ser també l’última nit amb en Pere, el nostre company de viatge incansable, amb qui sabem del tot cert que ens queden altres aventures per viure en altres països.