Harar

Mercat de les espècies de Harar

Portem gairebé 5 mesos a l’Àfrica. Durant aquest temps hem fet i vist un munt de coses inoblidables. Tot i això, hi ha una cosa que hem trobat a faltar; un poble o ciutat on quedar-nos, on passejar, on gaudir sense necessitat de fer res. Això però, ho teníem reservat pel final, la cirereta a tot el que hem fet aquests mesos; Harar.

Una de les entrades a Harar

És difícil explicar com és Harar; 368 carrerons plens de mesquites i petites tombes dedicades a antics imams i caps de la ciutat apinyades dins d’una muralla en menys d’un quilòmetre quadrat. Però això no és tot, i és que totes les cases, cap de les quals té més d’un pis d’alçada, té un mínim de 600 anys d’antiguitat. Entrar a Harar és com viatjar segles enrere. A la ciutat només s’hi pot entrar per 6 portes que permetien entrar dins les muralles. Un cop dins, carrerons sense sentit es desvien cap a totes direccions, diferents habitants de la ciutat es passen el dia sencer venent des del terra tomàquets i cebes, els nens juguen a qualsevol petit racó que els vianants els deixen, les mesquites ressonen pels carrers i les dones seuen al terra també per xerrar. Els carrers, com fa segles, estan repartits per oficis; el carrer dels teixidors, el dels ferrers, el dels carnissers... I si tot això no fos suficient al·licient, Harar té el millor cafè del món. 

Carrers de Harar

Tomba del fundador de la ciutat

Casa tradicional Harari

Entrada a una de les tombes/santuaris de Harar

Quan vam arribar a Harar vam intentar dormir a una de les cases tradicionals del casc antic, però tot estava ple. Gràcies a això vam anar a parar a un hotel de la ciutat nova. Estàvem mirant com eren les habitacions quan de cop, sorpresa! La Holly, en Jaime i en Memo dormien al mateix hotel, acabaven d’arribar feia 15 minuts. Així doncs, no només teníem una ciutat plena d’atractius, sinó que a més estaríem més que ben acompanyats.

Jaime, Holly, Jordi i Memo

El primer dia, seguint la recomanació del Bertrand, vam anar a prendre un mango-avocado juice al bar de la plaça principal. Quan el cambrer ens els va portar, va agafar els gots, i pum! Els va girar. El bar presumeix de fer suc d’alvocat pur, sense aigua afegida, així que és tan dens que ni girant-lo surt del got. Després de prendre el suc vam donar voltes i voltes pel casc antic, ens vam perdre tant com vam poder i vam parlar amb mig poble. Que simpàtica que és la gent de Harar!!!

Una de les sortides de la ciutat

Carrers de Harar

El primer dia però no havia acabat. Quedava fer la “guirada” numero 1 de Harar, alimentar a hienes! Des de fa més de setanta anys dues famílies de la ciutat són les encarregades de donar carn a aquests animals “tant macos i apreciats” per tots els que formem part de la generació Rey León. Vam agafar un Bajaj i ens vam dirigir cap a les afores. Allà estava el “Hyena feeder” amb dos cubells plens de carn. Els va costar acostar-se, però poc a poc van anar venint més i més hienes, en vam contar fins a 15. El resultat final de tot això el teniu en la següent fotografia...

Alimentant les hienes

El segon dia el vam començar acomiadant-nos del Memo-mono, el nostre amic mexicà al que esperem tornar a veure ben aviat. Amb la Holly i en Jaime vam agafar un minibus i ens vam dirigir a Babile, on s’hi celebra cada dilluns i dijous el mercat de camells més gran de la banya d’Àfrica. Preguntant en el mercat però, tothom va afirmar que no era el més gran de la banya d’Àfrica sinó del món, qui sap... A part de vaques, cabres, ovelles i molts camells no hi havia massa a fer, així que ens vam posar a jugar a “El precio justo” dels camells. El resultat de tot plegat, per si algú està interessat és que un camell adult i fort val uns 800 euros, mentre que un de petit en val uns 300. Això si, gastos d’enviament exclosos.

A partir d’aquí, els dies van anar passant. Preníem el nostre suc de rigor, ens tornàvem a perdre pels mercats i carrerons del casc antic, preníem una cervesa (mig litre 40 cèntims!) i en definitiva no fèiem res; genial! Això si, vam canviar d’hotel per poder dormir a una casa antiga.

Mercat de Babile

Mercat de Babile

A Harar ens va seguir passant allò al que ja estàvem acostumats a Etiòpia; trobar-nos cada dia gent que ja ens havíem trobat. Així doncs vam trobar, a més de la Holly, en Jaime i en Memo, un alemany que havíem conegut a Lalibela i el grup d’eslovacs amb qui vam fer el trekking de les Simiens. El resultat és que no ens vam avorrir cap dia.

Carnisseria

D’aquests últims dies cal destacar dues coses; la cerimònia del cafè i la visita a Koremi. La primera la vam fer a una casa tradicional gràcies al Sami, el fill de l’antic ambaixador etíop de Gran Bretanya. El Sami viu i treballa a Londres, però és originari de Harar, i aprofita qualsevol ocasió per quedar-s’hi uns quants dies. El  vam conèixer pel carrer, i a partir d’aquí ens el vam anar trobant fins que ens va convidar a casa d’un amic seu per fer la cerimònia del cafè. A Etiòpia el cafè no és una broma, s’ho prenen molt seriosament, però és a Harar on tota aquesta cultura culmina en la creació del cafè perfecte gràcies al clima sec i càlid de la ciutat. Quan vam arribar a la casa, i després de presentar-nos a tots els membres de la família, la dona de la casa va començar a torrar el cafè fresc. Un cop torrat, ens van passar la paella per tal que el poguéssim olorar i degustar. A continuació van moldre el cafè i el van fer en una cafetera de terrissa típica, al foc. La tradició diu que cada comensal ha de prendre tres tasses de cafè, i és la última la més important, ja que es considera que un queda beneït després de prendre-la (amb això acabem Etiòpia beneïts per totes les religions del país!). Tota aquesta cerimònia resumida en un petit paràgraf va durar més de quatres hores.

Cerimònia del cafè

Gràcies a la cerimònia vam poder descobrir moltes coses sobre la ciutat. Per començar vam saber que Harar és considerada la quarta ciutat sagrada de l’Islam. Això és degut a la seva gran importància en el passat, quan era la capital d’un país força gran que englobava tot el que ara és Eritrea, Somàlia, part d’Etiòpia i part de la península Aràbica. Harar era, a més, el punt de partida de totes les invasions musulmanes a la cristiana Etiòpia. Vam aprendre també que Harar havia estat un centre cultural molt important en el seu temps, i és que poden presumir que durant més de mil anys, tothom a la ciutat era capaç com a mínim de llegir i escriure. La tradició, que ha perdurat fins fa molt poques dècades, era que quan algun alumne no es presentava a classe, tots els alumnes i el professor l’anaven a buscar a casa. Si l’alumne estava malalt es feia part de la classe a casa del nen a més de fer pregàries conjuntes a la casa per tal que el malalt es curés. Si no estava malalt i se’l trobava jugant o dormint, l’alumne era portat en braços a la plaça principal del poble i es cridava a tot arreu quin havia estat el seu comportament. Evidentment, després d’un cop, ja ningú s’adormia. Aquella tarda també ens van resoldre un dubte que arrossegàvem des de que havíem arribat a la ciutat. I és que tots els menjadors de les cases tradicionals de Harar són idèntics. Tots tenen una combinació de diferents plataformes col·locades de la mateixa manera. Segons ens va explicar el Sami, cada racó, cada plataforma, cada prestatge i cada biga tenien una funció especial; guardar llibres, penjar-hi matalassos que representaven el nombre de dones sense casar que hi havia a la casa, l’espai de la gent gran...

Casa del Sami. Menjador tradicional Harari

El segon esdeveniment a destacar no va ser tant agradable, la visita al poble de Koremi. Aquest poble és l’origen de la ciutat de Harar, és d’allà d’on provenen els Harari, l’ètnia de Harar. Koremi és a més, l’únic poble del món a part de Harar on es parla el Harari. El dia anterior vam acordar amb un Bajaj hora i preu per anar-hi. Aquest va arribar tard, i a més va venir espatllat. El conductor, amb tota la seva bona fe ens va posar en el Bajaj d’un amic i ens va enviar al poble. Quan vam arribar allà tots els nens acabaven de sortir de l’escola (ERROR nº1), i només veure’ns van començar a córrer al nostre voltat i a penjar-se del vehicle. Quan vam aturar-nos, el primer que ens van preguntar va ser: Muslim or Christian? La nostra resposta va ser que no érem musulmans (ERROR nº2). A partir d’aquí, la Holly, en Jaime, nosaltres dos i el conductor del Bajaj vam anar caminant pel poble envoltats de molts i molts nens. Alguns volien parlar en anglès, altres demanaven diners, bolis, caramels o el que fos. Ningú de nosaltres vam donar res i els nens poc a poc van anar excitant-se. Així de cop i volta un de nosaltres va rebre la primera escopinada. Un altre gairebé va ser colpejat per una adolescent de 12 anys. El conductor es va començar a posar nerviós i ens va dir que marxéssim. Els adults del poble no feien res i alguns de nosaltres començàvem a tenir els pantalons plens d’escopinades. Quan vam arribar al Bajaj, el conductor va haver de fer fora els nens amb un bastó, cridant i donant voltes sense parar. Vam marxar corrents, entre escopinades i crits i amb el conductor molt i molt nerviós. Més tard, vam saber que el conductor no era de Harar (ERROR nº3) i, per tant, no parlava la llengua del poble. Com vam poder comprovar, Koremi no està gens acostumat al turisme i vam poder viure en primera persona com no sempre és tan bo arribar a un lloc abans que arribi el turisme. Acostumem a buscar llocs inexplorats i desconeguts, però això no sempre es una gran idea...

Els nostres "amics" de Koremi

A Gondar havíem decidit avançar el bitllet d’avió cap a la propera destinació, deixant-nos així les tribus del sud d’Etiòpia, Omo Valley. Tothom que ens hem trobat a Etiòpia ens havia parlat d’aquesta regió amb un to agredolç, ja que tot i que allà s’hi poden veure tribus especials i vives com a pocs llocs del món, el contacte entre les tribus i els turistes és únicament per tal d’aconseguir diners, i teníem la sensació d’anar cap a un zoològic humà que no ens venia gens de gust. Així doncs, la setmana que hem passat a Harar ha estat l’última parada del nostre viatge per Etiòpia. I aquesta no hagués pogut ser més interessant, relaxant i agradable (exceptuant, és clar, l’experiència de Koremi, de la qual per cert no ens n’empenedim gens). Així doncs deixem un país que ens ha impressionat com cap altra fins al moment, un país ple de historia, celebracions ancestrals, amb una naturalesa impactant i una cultura com pocs.

Índia, allà vamos!

Mercat de les carnisseries