Def. Gran desig o impuls de viatjar, deambular o explorar el món.

Etim. Paraula anglesa. De l'alemany; Wandern (caminar, practicar senderisme) y Lust (plaer, gaudi).

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Etiòpia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Etiòpia. Mostrar tots els missatges

dimarts, 14 de febrer del 2017

Harar



Mercat de les espècies de Harar



Portem gairebé 5 mesos a l’Àfrica. Durant aquest temps hem fet i vist un munt de coses inoblidables. Tot i això, hi ha una cosa que hem trobat a faltar; un poble o ciutat on quedar-nos, on passejar, on gaudir sense necessitat de fer res. Això però, ho teníem reservat pel final, la cirereta a tot el que hem fet aquests mesos; Harar.

Una de les entrades a Harar

És difícil explicar com és Harar; 368 carrerons plens de mesquites i petites tombes dedicades a antics imams i caps de la ciutat apinyades dins d’una muralla en menys d’un quilòmetre quadrat. Però això no és tot, i és que totes les cases, cap de les quals té més d’un pis d’alçada, té un mínim de 600 anys d’antiguitat. Entrar a Harar és com viatjar segles enrere. A la ciutat només s’hi pot entrar per 6 portes que permetien entrar dins les muralles. Un cop dins, carrerons sense sentit es desvien cap a totes direccions, diferents habitants de la ciutat es passen el dia sencer venent des del terra tomàquets i cebes, els nens juguen a qualsevol petit racó que els vianants els deixen, les mesquites ressonen pels carrers i les dones seuen al terra també per xerrar. Els carrers, com fa segles, estan repartits per oficis; el carrer dels teixidors, el dels ferrers, el dels carnissers... I si tot això no fos suficient al·licient, Harar té el millor cafè del món. 

Carrers de Harar



Tomba del fundador de la ciutat



Casa tradicional Harari



Entrada a una de les tombes/santuaris de Harar



Quan vam arribar a Harar vam intentar dormir a una de les cases tradicionals del casc antic, però tot estava ple. Gràcies a això vam anar a parar a un hotel de la ciutat nova. Estàvem mirant com eren les habitacions quan de cop, sorpresa! La Holly, en Jaime i en Memo dormien al mateix hotel, acabaven d’arribar feia 15 minuts. Així doncs, no només teníem una ciutat plena d’atractius, sinó que a més estaríem més que ben acompanyats.

Jaime, Holly, Jordi i Memo

El primer dia, seguint la recomanació del Bertrand, vam anar a prendre un mango-avocado juice al bar de la plaça principal. Quan el cambrer ens els va portar, va agafar els gots, i pum! Els va girar. El bar presumeix de fer suc d’alvocat pur, sense aigua afegida, així que és tan dens que ni girant-lo surt del got. Després de prendre el suc vam donar voltes i voltes pel casc antic, ens vam perdre tant com vam poder i vam parlar amb mig poble. Que simpàtica que és la gent de Harar!!!

Una de les sortides de la ciutat

Carrers de Harar

El primer dia però no havia acabat. Quedava fer la “guirada” numero 1 de Harar, alimentar a hienes! Des de fa més de setanta anys dues famílies de la ciutat són les encarregades de donar carn a aquests animals “tant macos i apreciats” per tots els que formem part de la generació Rey León. Vam agafar un Bajaj i ens vam dirigir cap a les afores. Allà estava el “Hyena feeder” amb dos cubells plens de carn. Els va costar acostar-se, però poc a poc van anar venint més i més hienes, en vam contar fins a 15. El resultat final de tot això el teniu en la següent fotografia...

Alimentant les hienes


El segon dia el vam començar acomiadant-nos del Memo-mono, el nostre amic mexicà al que esperem tornar a veure ben aviat. Amb la Holly i en Jaime vam agafar un minibus i ens vam dirigir a Babile, on s’hi celebra cada dilluns i dijous el mercat de camells més gran de la banya d’Àfrica. Preguntant en el mercat però, tothom va afirmar que no era el més gran de la banya d’Àfrica sinó del món, qui sap... A part de vaques, cabres, ovelles i molts camells no hi havia massa a fer, així que ens vam posar a jugar a “El precio justo” dels camells. El resultat de tot plegat, per si algú està interessat és que un camell adult i fort val uns 800 euros, mentre que un de petit en val uns 300. Això si, gastos d’enviament exclosos.
A partir d’aquí, els dies van anar passant. Preníem el nostre suc de rigor, ens tornàvem a perdre pels mercats i carrerons del casc antic, preníem una cervesa (mig litre 40 cèntims!) i en definitiva no fèiem res; genial! Això si, vam canviar d’hotel per poder dormir a una casa antiga.

Mercat de Babile

Mercat de Babile


A Harar ens va seguir passant allò al que ja estàvem acostumats a Etiòpia; trobar-nos cada dia gent que ja ens havíem trobat. Així doncs vam trobar, a més de la Holly, en Jaime i en Memo, un alemany que havíem conegut a Lalibela i el grup d’eslovacs amb qui vam fer el trekking de les Simiens. El resultat és que no ens vam avorrir cap dia.

Carnisseria


D’aquests últims dies cal destacar dues coses; la cerimònia del cafè i la visita a Koremi. La primera la vam fer a una casa tradicional gràcies al Sami, el fill de l’antic ambaixador etíop de Gran Bretanya. El Sami viu i treballa a Londres, però és originari de Harar, i aprofita qualsevol ocasió per quedar-s’hi uns quants dies. El  vam conèixer pel carrer, i a partir d’aquí ens el vam anar trobant fins que ens va convidar a casa d’un amic seu per fer la cerimònia del cafè. A Etiòpia el cafè no és una broma, s’ho prenen molt seriosament, però és a Harar on tota aquesta cultura culmina en la creació del cafè perfecte gràcies al clima sec i càlid de la ciutat. Quan vam arribar a la casa, i després de presentar-nos a tots els membres de la família, la dona de la casa va començar a torrar el cafè fresc. Un cop torrat, ens van passar la paella per tal que el poguéssim olorar i degustar. A continuació van moldre el cafè i el van fer en una cafetera de terrissa típica, al foc. La tradició diu que cada comensal ha de prendre tres tasses de cafè, i és la última la més important, ja que es considera que un queda beneït després de prendre-la (amb això acabem Etiòpia beneïts per totes les religions del país!). Tota aquesta cerimònia resumida en un petit paràgraf va durar més de quatres hores.

Cerimònia del cafè


Gràcies a la cerimònia vam poder descobrir moltes coses sobre la ciutat. Per començar vam saber que Harar és considerada la quarta ciutat sagrada de l’Islam. Això és degut a la seva gran importància en el passat, quan era la capital d’un país força gran que englobava tot el que ara és Eritrea, Somàlia, part d’Etiòpia i part de la península Aràbica. Harar era, a més, el punt de partida de totes les invasions musulmanes a la cristiana Etiòpia. Vam aprendre també que Harar havia estat un centre cultural molt important en el seu temps, i és que poden presumir que durant més de mil anys, tothom a la ciutat era capaç com a mínim de llegir i escriure. La tradició, que ha perdurat fins fa molt poques dècades, era que quan algun alumne no es presentava a classe, tots els alumnes i el professor l’anaven a buscar a casa. Si l’alumne estava malalt es feia part de la classe a casa del nen a més de fer pregàries conjuntes a la casa per tal que el malalt es curés. Si no estava malalt i se’l trobava jugant o dormint, l’alumne era portat en braços a la plaça principal del poble i es cridava a tot arreu quin havia estat el seu comportament. Evidentment, després d’un cop, ja ningú s’adormia. Aquella tarda també ens van resoldre un dubte que arrossegàvem des de que havíem arribat a la ciutat. I és que tots els menjadors de les cases tradicionals de Harar són idèntics. Tots tenen una combinació de diferents plataformes col·locades de la mateixa manera. Segons ens va explicar el Sami, cada racó, cada plataforma, cada prestatge i cada biga tenien una funció especial; guardar llibres, penjar-hi matalassos que representaven el nombre de dones sense casar que hi havia a la casa, l’espai de la gent gran...

Casa del Sami. Menjador tradicional Harari


El segon esdeveniment a destacar no va ser tant agradable, la visita al poble de Koremi. Aquest poble és l’origen de la ciutat de Harar, és d’allà d’on provenen els Harari, l’ètnia de Harar. Koremi és a més, l’únic poble del món a part de Harar on es parla el Harari. El dia anterior vam acordar amb un Bajaj hora i preu per anar-hi. Aquest va arribar tard, i a més va venir espatllat. El conductor, amb tota la seva bona fe ens va posar en el Bajaj d’un amic i ens va enviar al poble. Quan vam arribar allà tots els nens acabaven de sortir de l’escola (ERROR nº1), i només veure’ns van començar a córrer al nostre voltat i a penjar-se del vehicle. Quan vam aturar-nos, el primer que ens van preguntar va ser: Muslim or Christian? La nostra resposta va ser que no érem musulmans (ERROR nº2). A partir d’aquí, la Holly, en Jaime, nosaltres dos i el conductor del Bajaj vam anar caminant pel poble envoltats de molts i molts nens. Alguns volien parlar en anglès, altres demanaven diners, bolis, caramels o el que fos. Ningú de nosaltres vam donar res i els nens poc a poc van anar excitant-se. Així de cop i volta un de nosaltres va rebre la primera escopinada. Un altre gairebé va ser colpejat per una adolescent de 12 anys. El conductor es va començar a posar nerviós i ens va dir que marxéssim. Els adults del poble no feien res i alguns de nosaltres començàvem a tenir els pantalons plens d’escopinades. Quan vam arribar al Bajaj, el conductor va haver de fer fora els nens amb un bastó, cridant i donant voltes sense parar. Vam marxar corrents, entre escopinades i crits i amb el conductor molt i molt nerviós. Més tard, vam saber que el conductor no era de Harar (ERROR nº3) i, per tant, no parlava la llengua del poble. Com vam poder comprovar, Koremi no està gens acostumat al turisme i vam poder viure en primera persona com no sempre és tan bo arribar a un lloc abans que arribi el turisme. Acostumem a buscar llocs inexplorats i desconeguts, però això no sempre es una gran idea...

Els nostres "amics" de Koremi


A Gondar havíem decidit avançar el bitllet d’avió cap a la propera destinació, deixant-nos així les tribus del sud d’Etiòpia, Omo Valley. Tothom que ens hem trobat a Etiòpia ens havia parlat d’aquesta regió amb un to agredolç, ja que tot i que allà s’hi poden veure tribus especials i vives com a pocs llocs del món, el contacte entre les tribus i els turistes és únicament per tal d’aconseguir diners, i teníem la sensació d’anar cap a un zoològic humà que no ens venia gens de gust. Així doncs, la setmana que hem passat a Harar ha estat l’última parada del nostre viatge per Etiòpia. I aquesta no hagués pogut ser més interessant, relaxant i agradable (exceptuant, és clar, l’experiència de Koremi, de la qual per cert no ens n’empenedim gens). Així doncs deixem un país que ens ha impressionat com cap altra fins al moment, un país ple de historia, celebracions ancestrals, amb una naturalesa impactant i una cultura com pocs.

Índia, allà vamos!

Mercat de les carnisseries




diumenge, 12 de febrer del 2017

El Timkat; la gran celebració etíop!



Sacerdots esperant la cerimònia del Timkat



Timkat significa “baptisme” en Amhàric i és amb aquesta festa amb la qual els ortodoxos etíops recorden cada any el dia en que Jesús va ser batejat a les aigües del riu Jordà. Per tal de celebrar el Timkat és indispensable una piscina o estanc d’aigua on poder reproduir l’escena. Gondar disposa d’una antiga piscina que el rei Fasilides es va fer construir al segle XVII; alguns diuen que com a segona residència, d’altres que només amb fins cerimonials. Sigui com sigui, és el lloc perfecte per passar el Timkat.


A la ciutat hi ha 8 esglésies, cada una de les quals treu en processó el seu tabot fins a La Piazza principal. Aquest es portat per un sacerdot, tot guarnit amb robes de colors, al damunt el cap. Al tabot no li toquen els rajos del sol en cap moment ja que, a part d’anar cobert amb teles especials, està protegit per diferents paraigües cerimonials que uns capellans mantenen en tot moment al cap del sacerdot. Al darrera d’aquests, altres sacerdots i ajudants van en processó seguint el tabot fins a la piscina, a uns 2 quilòmetres del centre de la ciutat. Per si tot això no fos suficient, la comitiva del tabot en cap moment pot tocar el terra. Per això, hi ha tot un grup de nois que es dedica a enrotllar l’alfombra vermella que el grup acaba de trepitjar i, corrent, la tornen a estirar al davant per a que aquests puguin seguir caminant.


Tabot d'una església portat pel sacerdot del mig




Per aquesta raó, no és difícil imaginar que les 8 esglésies, amb els seus respectius tabots, sacerdots i ajudants, tarden unes quantes hores en arribar al recinte de la piscina. Aquest camí es fa més amè amb l’ajuda de les confraries; centenars de joves acompanyen la seva església vestits amb diferents vestits cerimonials i entonant cançons religioses al ritme de grans tambors. Tots estan molt emocionats i orgullosos de poder celebrar aquest dia tan important per a ells i, tot i que hauran de passar vàries hores abans no s’acabi la cerimònia, en cap moment deixen de cantar o de moure’s a ritme de les cançons.


Confraria cantant i ballant a ritme del tambor


Mentre seguíem els tabots pels carrers de Gondar, vaig sentir vergonya de ser turista. El que no sabia és que aquella no seria l’última vegada en els dos dies de festa que ens esperaven. La processó desfilava pels carrers protegida per militars, que només deixaven que la gent s’acostés fins a 2 metres dels tabots. Però qui hi havia al bell mig de les dues línies de joves cantant? Grups de turistes, vestits com si anessin a la jungla i carregats amb les seves grans càmeres (alguns d’ells amb més d’una) es passejaven lliurement pel mig de la processó apuntant als seus protagonistes a escassos centímetres de la cara per tal de poder presumir d’haver aconseguit la millor instantània. Tot això quan els locals, els que vertaderament gaudien d’aquell dia que havien estat esperant amb tantes ànsies, s’havien d’acontentar en veure-ho tot des d’uns metres de distància.


Turistes fent-se notar

Un cop la comitiva al complert arriba a la piscina, els tabots es deixen a l’edifici custodiats pels sacerdots durant tota la nit. No és fins al matí següent que es farà la gran missa per recordar el baptisme de Jesús.

Tots els tabots abans de ser guardats a l'edifici


Així doncs, el següent matí ens vam llevar prest i cap a les 5 del matí vam anar cap a la piscina per tal de tenir un bon lloc. Aquesta es troba emmurallada per una paret d’uns dos metres d’alçada i al recinte interior, durant la missa, només hi pot haver els sacerdots que hi participaran. Els etíops havien construït unes grans grades fora del recinte principal, reservada només a turistes a autoritats, des de les quals teníem les millors vistes de la cerimònia. Ens vam sentir malament per tenir aquell privilegi, ja que la gent local estava fora de les parets, esperant que els deixessin entrar.


Piscina de Fasilides a les 5 del matí

Vam agafar lloc i vam esperar a que fossin les 8 i comencés tot. Estàvem rodejats de turistes, la majoria dels quals viatjava en grups organitzats. I aquí va ser el segon moment en el qual vaig passar vergonya; no només teníem el millor lloc per atendre la cerimònia sinó que en tot moment se’ns havia tractat amb deferència per tal que gaudíssim al màxim possible. Doncs, durant les 3 hores que vam haver d’esperar a que comencés la missa, els turistes es van dedicar a riure, cridar i cantar mentre la resta de gent esperava en silenci i respecte. I un cop la missa havia començat, les actituds irrespectuoses van continuar. Imagineu en una processó de Setmana Santa, un grup de turistes posant-se entre els passos de les diferents imatges, molestant a la gent que porta la Verge i cridant-se uns als altres perquè s’estan tapant la foto perfecte...

La missa del matí

La missa era una mica semblant a la del Leddet. Tots els sacerdots es van col·locar al voltant de la piscina i van entonar cançons a l’uníson amb l’ajuda dels seus sonalls cerimonials. Després, un altre clergue va baixar les escales, posant els peus dintre de l’aigua, portant una creu feta amb bambús a la mà. Ja no hi havia només sacerdots sinó que s’hi podia veure un gran grup de nois en calçotets, tremolant de fred però ansiosos per tirar-se a l’aigua. El sacerdot,  després de beneir l’aigua va tirar-hi la creu a dintre i això va ser el que va marcar el moment en el qual la gent també es podia tirar a l’aigua. Cents de nois van cridar i saltar i en un moment la piscina estava plena de gent. La bogeria era col·lectiva; tota la gent de fora va començar a saltar les parets per tal d’accedir a la piscina, tothom s’esquitxava amb aigua beneïda i en recollia amb ampolles per tal d’emportar-se-la a casa o llençar-la a la cara d’aquelles persones que no es podien banyar.




Els organitzadors de l’esdeveniment van agafar una mànega i van començar a esquitxar cap a la grada de turistes. Això havia de ser un gran honor per nosaltres, ja que ens feien partícips de la seva tradició i ens honoraven en ser dels primers en rebre l’aigua beneïda. Doncs un cop més va tornar la vergonya; la gent va començar a queixar-se perquè els estaven mullant les càmeres i la roba. Una d’ells va arribar a dir que els etíops no sabien res, que ella no volia ser beneïda, sinó que volia fer fotos tranquil·lament.


Després de la missa, tothom es tira a la piscina! 


Amb tota la bogeria de gent anant i venint, el Jordi i jo vam decidir saltar les parets amb els locals i accedir al recinte de la piscina per tal de poder viure la festa de més a prop. En Jordi es va contagiar amb l’emoció de tota la gent i en un segon ja s’havia despullat i tirat a la piscina. Va ser l’únic turista que s’hi va tirar i els etíops estaven molt contents que un faranji volgués compartir aquell moment amb ells.


Trobeu al Jordi a la piscina? 




Després de vàries voltes per la piscina parlant amb la gent, fent-nos fotos amb ells i gaudint del moment, vam sentir música al carrer; les confraries estaven preparades per acompanyar els tabots de tornada a les seves respectives esglésies i nosaltres no ens ho volíem perdre. La mateixa imatge que havíem viscut el dia anterior es repetia de tornada i, al contrari del que es pogués pensar, la gent no estava cansada després de totes les hores de celebració, sinó que estaven més emocionats que mai. Els cants havien pujat de volum, les persones que portaven els tambors saltaven encara més amunt que el dia anterior i els balls es contagiaven a la gent del voltant, que atenia la rua.


Instruments a la rua de tornada

Nosaltres dos, però, si que notàvem el cansament. Eren les dues del migdia i després de tantes hores de processó i havent dormit poc, vam decidir que era el moment d’enretirar-nos.


Tot el recorregut del nostre viatge havia estat planejat tenint en compte aquesta festa, per tal de poder estar a Etiòpia al gener i presenciar-la. I va valer la pena. Segons ens van dir, hi va haver menys gent que en anys anteriors degut als esdeveniments succeïts en aquesta mateixa ciutat a l’estiu, però això va fer que fos més íntima i que poguéssim gaudir de tots els moments sense multituds.


dijous, 9 de febrer del 2017

Simien Mountains


Simien Mountains


Al nord de Gondar  hi ha les Simien Mountains, un Parc Nacional format per una cadena de muntanyes, la més alta de les quals, Dashen,  arriba als 4543 metres, el quart pic més alt del continent africà. És l’habitat de l’Ibex Walia, els monos Ghelada i el llop etíop i s’hi troben paisatges que deixen sense paraules. Nosaltres vam decidir passar-hi 4 dies.


Dia 1

La furgoneta ens va passar a recollir per l’hotel i vam tenir els primers contactes amb els que serien els nostres companys i companyes durant els 4 dies següents. Una furgoneta va marxar amb 4 persones, un grup d’eslovacs que viatjaven junts.  A la nostra hi aniríem 9 persones: el Joram i el Thomas, alemanys, la Holly i el Jamie, anglesos, l’Edu d’Espanya i el Carlo d’Itàlia, el Memo, de Mèxic i nosaltres dos. Des d’un principi vam començar tots a parlar i a fer bromes, semblava que havíem tingut sort amb el grup.


El grup!

Vam conduir unes hores fins a Debark, l’últim poble abans de la muntanya, per tal de registrar-nos al Parc Nacional i llogar un guia, els scouts i els que portarien les mules. Un cop estàvem preparats, vam continuar amb el cotxe per la muntanya fins el punt de partida.

Punt d'inici

Allà ens vam carregar d’aigua i vam començar a caminar. Les vistes des d’un principi eren impressionants: des de dalt es veien tot de muntanyetes i turons rodejats de rius i valls. El fet que fos època seca i tot estigués sec i marró no li treia atractiu. El guia ens va dir que cada dia els escenaris anirien millorant i no vam saber si creure’l.

De camí a Sankaber


Al cap d’unes 4 hores de caminar vam arribar al que seria el nostre campament, Sankaber (3230 metres d’alçada) i ens hi vam trobar la taula parada amb té, cafè, crispetes i galetes i les tendes muntades... Tot un luxe!

El chef es va lluir i el sopar no va ser menys: sopa per entrar en calor, peix, verdures i pasta. Tot això dintre d’una petita sala que feia les funcions de menjador i cuina i on, gràcies a l’escalfor d’una foguera, hi vam estar molt a gust. Feia mandra sortir al fred de fora per ficar-nos a la tenda.

Ens havien avisat que faria fred així que ens vam tapar amb vàries capes de roba, els mitjons calents que m’havia comprat per l’ocasió i ens vam ficar al sac d’hivern que l’agència ens havia deixat. Semblava que passaríem una bona nit.




Intentant escalfar-nos

Dia 2

Ens vam llevar congelats! Al principi de la nit s’estava més o menys bé a la tenda, però així com passava el vespre l’ambient era més i més fred. Fins al punt de no notar-me els dits dels peus. La lluna era plena i quan em despertava pel fred no sabia si era de dia o no. Però nosaltres no ens vam emportar la pitjor part: la Holly i en Jamie es van despertar amb gel a la seva tenda! Degut a l’alçada, la temperatura a la nit baixa dels zero graus.

Adéu Jordi!!


Ens va costar uns quants tes i l’escalfor del sol per deixar de tremolar i entrar en calor. Després d’esmorzar i fer les motxilles per carregar-les a les mules ens vam posar en marxa. Vam estar caminant per la carena de la muntanya, amb bones vistes tot el temps. Però quan vam arribar a la cascada ens vam quedar impressionats; començàvem a creure el que havia dit el guia sobre la millora progressiva del paisatge! Ens vam assentar una estona per admirar el nostre voltant; la cascada estava mig seca i la poca aigua que hi havia estava congelada, però les muntanyes a les quals es trobava eren increïbles.

Photo by Holly&Jamie: Edu, Jordi i Memo mirant la cascada

Vam seguir caminant fins a la parada per dinar, a una altra cascada molt més petita. No era tan impressionant, però vam tenir espectacle de monos Ghelada barallant-se per marcar territori. I vam conèixer a l’Steve; cada cop que ens paràvem apareixia un ocell blanc i negre que ens rondava, així que vam acabar per pensar que sempre era el mateix i el vam batejar i tot!

Els Ghelada 


Després de caminar un total de 6 hores, amb pujades i baixades, vam arribar al nostre segon campament; Geech, a 3600 metres d’alçada. Just abans del lloc on estaven les tendes ja muntades ens esperava una petita sorpresa: una parada amb cervesa freda per celebrar que ja havíem arribat! No tots vam poder beure’n, ja que els primers símptomes de mal d’alçada començaven a treure el cap: alguns estaven marejats i es sentien malament. 



Photo by Edu: Ja casi estem!
Hem arribat!

El nostre scout també celebra que ha arribat al cim!


Després de descansar una mica ens esperava la darrera pujada del dia: des del campament vam ascendir uns 150 metres més per veure la posta de sol. Ens esperàvem molt bones vistes de la  muntanya amb el sol posant-se al darrera, però a més a més vam tenir un extra que ningú de nosaltres esperàvem: els monos Ghelada es passen el dia als altiplans en busca de menjar i quan es fa de nit, descendeixen a les terres més baixes i, en grups, es resguarden en coves per tal de passar la nit protegits dels seus depredadors. Així doncs, mentre el sol s’anava ponent, cents i cents de monos van començar el seu viatge cap al que seria el seu refugi per aquella nit.



Ja havíem après que les nits no es poden prendre a broma a les Simiens, així que vam buscar reforços a les nostres motxilles i vam acabar encara amb més capes de roba, doble mitjons, el paravent i fins i tot unes bossetes que es calenten en contacte amb l’aire, regal dels nostres amics israelians de Bahir Dar!

Geech Camp

Un Ghelada al nostre campament


Dia 3

Ens vam llevar una mica millor; el Jordi no havia passat gens de fred, a mi encara m’entrava pel sac la fredor del terra. Però ja havíem millorat!

Després d’un súper esmorzar amb pancakes ja estàvem preparats per continuar el nostre camí. Alguns dels nostres companys van haver d’agafar una mula per tal de fer el camí fins el nostre proper campament, degut als efectes del mal d’alçada.
Vam passar de paisatges muntanyosos de colors groguencs a penya-segats amb vegetació verda, sempre rodejats d’algun que d’altre mono.

De camí a Imet Gogo

Vam ascendir fins a Imet Gogo, un mirador que es troba a 3926 metres. En aquest punt en Jordi també va poder notar els efectes del mal d’alçada, ja que de sobte li va començar a sagnar el nas. Però ell s’ho va prendre bé i tot, era el primer cop que li passava! A més, les vistes des del mirador ens van fer oblidar qualsevol mal: a l’esquerra, totes les petites muntanyes que ens havien estat acompanyant fins el moment; al centre, bastant més a baix que nosaltres (però així i tot a una alçada considerable respecte el nivell del mar) un petit poble i les seves plantacions i a la dreta la pujada que havíem de pujar al cap de poc, acabada en un penya-segat.

Des del mirador ens vam haver d’acomiadar del Carlo i l’Edu, que només feien tres dies de trekking. Va ser una pena que no poguéssim continuar junts fins al final!

Imet Gogo

A la parada per dinar, dalt d’unes roques i un cop més rodejats de grans vistes, vam descobrir el perquè de que l’Steve apareixes cada cop que paràvem: després de l’entrepà i la fruita en Jaime i la Holly van treure uns snacks etíops per agafar més energia. A la que ens vam despistar l’Steve ens va trair i se’ls va emportar volant! No el vam tornar a veure en el que quedava de trekking...

Steve, el traïdor 

No apte per a gent amb vertigen!


Després de gaudir de les vistes, vam començar la nostra pujada fins al campament d’aquella nit, Chenek a 3680 metres. Ens havia semblat molt dura des del mirador, però un cop allà va ser fàcil. En poc temps vam arribar al camí de pols que ens portaria al campament.

Mirant tot el camí fet

Després de caminar unes 8 hores, vam acabar el nostre dia amb una altra posta de sol des d’un turonet proper al campament. Aquell vespre tocava anar a dormir prest, ja que al matí següent havíem de pujar al pic de Bwahit, a 4430 metres i, per tant, ens havíem de llevar d’hora.


Dia 4

Aquell matí si que ens vam llevar bé, per fi no havíem passat fred cap dels dos! A totes les capes i trucs diversos, vam afegir una tovallola entre el sac i el matalàs que ens va parar el fred a l’esquena. Una pena no haver-ho fet abans.

Ens vam lleva per sortir a les 7 del matí, després d’esmorzar. El guia ens havia dit que serien unes 3 hores de pujada i unes 3 més de baixada. Tot i que també ens va dir que seria molt dur i que un cop a dalt no valia tant la pena... Creiem que no li feia massa ganes aixecar-se d’hora i pujar al cim.

La primera mitja hora vam veure alguns Ibex  Walia, típics de la zona. Vam anar agafant dreceres per tal d’evitar el camí de pols pel qual passaven els busos i camions. Al cap d’una hora més o menys, el nostre camí es separava de la carretera i començàvem a caminar entre roques; aquí començava la pujada de veritat! 

Ibex Walia

Ascens al Bwahit 

En aquest punt cada un del grup anava al seu ritme, ja que la pujada era pronunciada i no podíem anar fent parades per esperar a tothom. Així, en Jordi i en Memo anaven al principi juntament amb el guia, parlant com si estiguessin de passeig per la plaça del poble. A bastanta distància, anava jo, intentant mantenir la respiració i el pas per tal de no parar-me i perdre el ritme. Després venien les altres dues noies (Women Power!) i bastant enrere tota la resta.

En Jordi ja ha arribat!

Arribar al cim va ser molt gratificant. No només per les vistes de 360º de totes les muntanyes, sinó també per haver superat el repte amb nota, ja que no només havíem pujat el cim sinó que ho havíem fet amb la meitat del temps que ens havien dit.

La baixada també va ser ràpida i l’excursió que havia de durar sis hores va passar a ser de tres. Descobrir que estem en bona forma física em va ajudar molt un cop a baix, quan vaig descobrir que jo era la més vella del grup!! On s’han quedat aquells anys en els quals era de les jovenetes viatjant...


Missió complerta!