Simien Mountains

Simien Mountains

Al nord de Gondar  hi ha les Simien Mountains, un Parc Nacional format per una cadena de muntanyes, la més alta de les quals, Dashen,  arriba als 4543 metres, el quart pic més alt del continent africà. És l’habitat de l’Ibex Walia, els monos Ghelada i el llop etíop i s’hi troben paisatges que deixen sense paraules. Nosaltres vam decidir passar-hi 4 dies.

Dia 1

La furgoneta ens va passar a recollir per l’hotel i vam tenir els primers contactes amb els que serien els nostres companys i companyes durant els 4 dies següents. Una furgoneta va marxar amb 4 persones, un grup d’eslovacs que viatjaven junts.  A la nostra hi aniríem 9 persones: el Joram i el Thomas, alemanys, la Holly i el Jamie, anglesos, l’Edu d’Espanya i el Carlo d’Itàlia, el Memo, de Mèxic i nosaltres dos. Des d’un principi vam començar tots a parlar i a fer bromes, semblava que havíem tingut sort amb el grup.

El grup!

Vam conduir unes hores fins a Debark, l’últim poble abans de la muntanya, per tal de registrar-nos al Parc Nacional i llogar un guia, els scouts i els que portarien les mules. Un cop estàvem preparats, vam continuar amb el cotxe per la muntanya fins el punt de partida.

Punt d'inici

Allà ens vam carregar d’aigua i vam començar a caminar. Les vistes des d’un principi eren impressionants: des de dalt es veien tot de muntanyetes i turons rodejats de rius i valls. El fet que fos època seca i tot estigués sec i marró no li treia atractiu. El guia ens va dir que cada dia els escenaris anirien millorant i no vam saber si creure’l.

De camí a Sankaber

Al cap d’unes 4 hores de caminar vam arribar al que seria el nostre campament, Sankaber (3230 metres d’alçada) i ens hi vam trobar la taula parada amb té, cafè, crispetes i galetes i les tendes muntades... Tot un luxe!

El chef es va lluir i el sopar no va ser menys: sopa per entrar en calor, peix, verdures i pasta. Tot això dintre d’una petita sala que feia les funcions de menjador i cuina i on, gràcies a l’escalfor d’una foguera, hi vam estar molt a gust. Feia mandra sortir al fred de fora per ficar-nos a la tenda.

Ens havien avisat que faria fred així que ens vam tapar amb vàries capes de roba, els mitjons calents que m’havia comprat per l’ocasió i ens vam ficar al sac d’hivern que l’agència ens havia deixat. Semblava que passaríem una bona nit.

Intentant escalfar-nos

Dia 2

Ens vam llevar congelats! Al principi de la nit s’estava més o menys bé a la tenda, però així com passava el vespre l’ambient era més i més fred. Fins al punt de no notar-me els dits dels peus. La lluna era plena i quan em despertava pel fred no sabia si era de dia o no. Però nosaltres no ens vam emportar la pitjor part: la Holly i en Jamie es van despertar amb gel a la seva tenda! Degut a l’alçada, la temperatura a la nit baixa dels zero graus.

Adéu Jordi!!

Ens va costar uns quants tes i l’escalfor del sol per deixar de tremolar i entrar en calor. Després d’esmorzar i fer les motxilles per carregar-les a les mules ens vam posar en marxa. Vam estar caminant per la carena de la muntanya, amb bones vistes tot el temps. Però quan vam arribar a la cascada ens vam quedar impressionats; començàvem a creure el que havia dit el guia sobre la millora progressiva del paisatge! Ens vam assentar una estona per admirar el nostre voltant; la cascada estava mig seca i la poca aigua que hi havia estava congelada, però les muntanyes a les quals es trobava eren increïbles.

Photo by Holly&Jamie: Edu, Jordi i Memo mirant la cascada

Vam seguir caminant fins a la parada per dinar, a una altra cascada molt més petita. No era tan impressionant, però vam tenir espectacle de monos Ghelada barallant-se per marcar territori. I vam conèixer a l’Steve; cada cop que ens paràvem apareixia un ocell blanc i negre que ens rondava, així que vam acabar per pensar que sempre era el mateix i el vam batejar i tot!

Els Ghelada 

Després de caminar un total de 6 hores, amb pujades i baixades, vam arribar al nostre segon campament; Geech, a 3600 metres d’alçada. Just abans del lloc on estaven les tendes ja muntades ens esperava una petita sorpresa: una parada amb cervesa freda per celebrar que ja havíem arribat! No tots vam poder beure’n, ja que els primers símptomes de mal d’alçada començaven a treure el cap: alguns estaven marejats i es sentien malament. 

Photo by Edu: Ja casi estem!

Hem arribat!

El nostre scout també celebra que ha arribat al cim!

Després de descansar una mica ens esperava la darrera pujada del dia: des del campament vam ascendir uns 150 metres més per veure la posta de sol. Ens esperàvem molt bones vistes de la  muntanya amb el sol posant-se al darrera, però a més a més vam tenir un extra que ningú de nosaltres esperàvem: els monos Ghelada es passen el dia als altiplans en busca de menjar i quan es fa de nit, descendeixen a les terres més baixes i, en grups, es resguarden en coves per tal de passar la nit protegits dels seus depredadors. Així doncs, mentre el sol s’anava ponent, cents i cents de monos van començar el seu viatge cap al que seria el seu refugi per aquella nit.

Ja havíem après que les nits no es poden prendre a broma a les Simiens, així que vam buscar reforços a les nostres motxilles i vam acabar encara amb més capes de roba, doble mitjons, el paravent i fins i tot unes bossetes que es calenten en contacte amb l’aire, regal dels nostres amics israelians de Bahir Dar!

Geech Camp

Un Ghelada al nostre campament

Dia 3

Ens vam llevar una mica millor; el Jordi no havia passat gens de fred, a mi encara m’entrava pel sac la fredor del terra. Però ja havíem millorat!

Després d’un súper esmorzar amb pancakes ja estàvem preparats per continuar el nostre camí. Alguns dels nostres companys van haver d’agafar una mula per tal de fer el camí fins el nostre proper campament, degut als efectes del mal d’alçada.

Vam passar de paisatges muntanyosos de colors groguencs a penya-segats amb vegetació verda, sempre rodejats d’algun que d’altre mono.

De camí a Imet Gogo

Vam ascendir fins a Imet Gogo, un mirador que es troba a 3926 metres. En aquest punt en Jordi també va poder notar els efectes del mal d’alçada, ja que de sobte li va començar a sagnar el nas. Però ell s’ho va prendre bé i tot, era el primer cop que li passava! A més, les vistes des del mirador ens van fer oblidar qualsevol mal: a l’esquerra, totes les petites muntanyes que ens havien estat acompanyant fins el moment; al centre, bastant més a baix que nosaltres (però així i tot a una alçada considerable respecte el nivell del mar) un petit poble i les seves plantacions i a la dreta la pujada que havíem de pujar al cap de poc, acabada en un penya-segat.

Des del mirador ens vam haver d’acomiadar del Carlo i l’Edu, que només feien tres dies de trekking. Va ser una pena que no poguéssim continuar junts fins al final!

Imet Gogo

A la parada per dinar, dalt d’unes roques i un cop més rodejats de grans vistes, vam descobrir el perquè de que l’Steve apareixes cada cop que paràvem: després de l’entrepà i la fruita en Jaime i la Holly van treure uns snacks etíops per agafar més energia. A la que ens vam despistar l’Steve ens va trair i se’ls va emportar volant! No el vam tornar a veure en el que quedava de trekking...

Steve, el traïdor 

No apte per a gent amb vertigen!

Després de gaudir de les vistes, vam començar la nostra pujada fins al campament d’aquella nit, Chenek a 3680 metres. Ens havia semblat molt dura des del mirador, però un cop allà va ser fàcil. En poc temps vam arribar al camí de pols que ens portaria al campament.

Mirant tot el camí fet

Després de caminar unes 8 hores, vam acabar el nostre dia amb una altra posta de sol des d’un turonet proper al campament. Aquell vespre tocava anar a dormir prest, ja que al matí següent havíem de pujar al pic de Bwahit, a 4430 metres i, per tant, ens havíem de llevar d’hora.

Dia 4

Aquell matí si que ens vam llevar bé, per fi no havíem passat fred cap dels dos! A totes les capes i trucs diversos, vam afegir una tovallola entre el sac i el matalàs que ens va parar el fred a l’esquena. Una pena no haver-ho fet abans.

Ens vam lleva per sortir a les 7 del matí, després d’esmorzar. El guia ens havia dit que serien unes 3 hores de pujada i unes 3 més de baixada. Tot i que també ens va dir que seria molt dur i que un cop a dalt no valia tant la pena... Creiem que no li feia massa ganes aixecar-se d’hora i pujar al cim.

La primera mitja hora vam veure alguns Ibex  Walia, típics de la zona. Vam anar agafant dreceres per tal d’evitar el camí de pols pel qual passaven els busos i camions. Al cap d’una hora més o menys, el nostre camí es separava de la carretera i començàvem a caminar entre roques; aquí començava la pujada de veritat! 

Ibex Walia

Ascens al Bwahit 

En aquest punt cada un del grup anava al seu ritme, ja que la pujada era pronunciada i no podíem anar fent parades per esperar a tothom. Així, en Jordi i en Memo anaven al principi juntament amb el guia, parlant com si estiguessin de passeig per la plaça del poble. A bastanta distància, anava jo, intentant mantenir la respiració i el pas per tal de no parar-me i perdre el ritme. Després venien les altres dues noies (Women Power!) i bastant enrere tota la resta.

En Jordi ja ha arribat!

Arribar al cim va ser molt gratificant. No només per les vistes de 360º de totes les muntanyes, sinó també per haver superat el repte amb nota, ja que no només havíem pujat el cim sinó que ho havíem fet amb la meitat del temps que ens havien dit.

La baixada també va ser ràpida i l’excursió que havia de durar sis hores va passar a ser de tres. Descobrir que estem en bona forma física em va ajudar molt un cop a baix, quan vaig descobrir que jo era la més vella del grup!! On s’han quedat aquells anys en els quals era de les jovenetes viatjant...

Missió complerta!