Wanderlust: Danakil

Wow!

Post cooperatiu

Comencen 4 dies en els quals veurem uns llocs que es quedaran gravats per sempre a la nostra memòria, únics al món i que, possiblement, sigui una de les primeres coses que ens vinguin al cap quan recordem aquest viatge.

Primer de tot, i sense haver-nos pogut dutxar a l’hotel ja que “the water is coming” (tot i que al final mai va arribar) anem a l’agència ETT (Ethiopian Travel & Tours), amb la qual hem contractat el tour. Ens tracten d’allò més bé i, després de comprovar en quin cotxe hi cabem millor 5 persones, coneixem el que serà el nostre conductor, el Meske… no podíem haver triat millor!! Encara que el dia no ha començat gaire bé, estem emocionats i sembla que tot anirà a millor.

El primer dia anem directament al volcà Erta Ale, que té un llac de lava permanent. Però de camí fem parada a un poble on tenim els nostres primers contactes amb els nens i nenes de la comunitat afar, que tenen unes rialles molt contagioses. Allà ens adonem que el poc amhàric que hem après no ens servirà de gaire, ja que aquí es parla tigrinya i ens fem un fart de riure quan sentim els nens cridant-nos “Guarrilla”, que significa “Hola”.

Comença l'aventura!

El camí és bastant llarg i en baixada la majoria del temps, ja que a Mekele estàvem a uns 2000 metres d’altitud i la zona on anem es troba per sota del nivell del mar. El paisatge passa de sec a desèrtic i una vegada deixem la carretera (la millor que hem vist fins ara), comencem una espècie de rally perseguint estruços i alguna gasela. Acabem en una zona totalment volcànica, per la qual cosa anem l’últim tram de dues hores a una velocitat de 10Km/h com a molt. Passem per alguns poblats/campaments afars enmig del no res, fets amb tendes molt rudimentàries de canyes i plàstics; no acabam d’entendre com poden viure en un lloc tan inhòspit.

"Busco a Wally" entre el paisatge volcànic

Casa afar

Finalment arribem al camp base de Dodom i ens podem relaxar una estona i sopar abans de començar l’ascensió a l’Erta Ale. Comencem a pujar ja de nit per una perdent bastant suau durant unes 4 hores, ja que fem moltes parades força llargues. Al final, ja comencem a veure una llum rogenca al cel que ens posa una mica nerviosos i desitgem arribar ja. Un cop al campament hi ha un mirador des d’ on es veu, des de la llunyania, el llac de lava que ens deixa bocabadats i ens adonem que hi ha gent just al costat, que és on anirem en uns minuts. L’espera ens desespera una mica, sobretot a en Jordi, que intenta donar pressa al guia per apropar-nos-hi. Es veu que fa dues setmanes el llac es va desbordar i hem de caminar per sobre de la lava fresca i calenta seguint les passes del guia, amb compte de que no es trenqui. Un cop a dalt no hi ha paraules per explicar l’experiència viscuda, millor mireu les fotos i vídeos.

Ens sentim molt afortunats del que hem pogut veure, una experiència única i irrepetible a les nostres vides, i tots feliços anem a dormir i reflexionem sobre el que acabem de viure, sota un cel estrellat que també ens deixa captivats.

Després de dormir unes poques horetes, ens llevem per continuar observant aquesta meravella de la natura, mentre es produeix la sortida del sol, que passa totalment desapercebuda. A partir d’ara serà molt difícil trobar alguna cosa que ens sorprengui; hem començat el tour molt forts i patim que la resta no ens agradi tant com hauria de fer-ho.

La lava de fa dues setmanes

Comencem la baixada, sense acabar de creure’ns el que hem vist, una de les coses més excepcionals i perilloses de la nostra vida (òbviament a Europa això no ens seria permès). Un cop al campament esmorzem i ens informen del planning del dia i ens sembla un regal, tot i que qualsevol cosa ens ho semblaria en aquest moment, estem com en un núvol.

Ens dirigim cap al llac Afdera, que té una gran concentració de sal que et fa surar a les seves aigües i ens fem un banyet, que ens venia molt de gust. Fins i tot convencem al Meske per a que s’hi fiqui! Tot seguit gaudim d’unes aigües termals que hi ha just al costat, encara que al principi notem l’aigua molt calenta, en un moment estem encantats de la vida. Ens senta molt bé aquest bany després de dos o tres dies sense dutxar-nos…

Llac Afdera

Després del dinar i la cerveseta de rigor, ens dirigim a la que serà la nostra casa d’hostes per un vespre a Abala. Allà ens reben amb la cerimònia típica de cafè etíop i amb més cerveses fresques per a que ens relaxem mentre preparen el sopar. Aprofitem per a tombar-nos, parlar amb les altres persones del grup, jugar a cartes… Fins que arriba el moment del sopar; un buffet etíop boníssim!

Descansant al nostre homestay

Al dia següent, els que només faran tres dies de tour s’han d’aixecar a les 5 del matí. A nosaltres, en canvi, ens deixen dormir fins més tard i tranquil·lament anem a veure el mercat del poble. Es tracta de diferents paradetes d’espècies, roba i cafeteres típiques, col·locades al terra. Fem algunes compres mentre ens barregem amb els locals i tornem a l’hostal. Tornem a trobar-nos als nens del poble (Guarrilla!!), amb els que acabem jugant al joc de “Por la calle 24”. Alguns hauran de fer unes classes particulars amb el Pere per tal de poder fer la seqüència de mans… ;)

Dia de mercat

Tornem a embotir-nos els cinc al cotxe amb el Meske per dirigir-nos a la nostra següent parada, l’ Assal Lake. La veritat és que després del volcà no ens hem preocupat a demanar més coses sobre el que veurem aquest dia i per això quan hi arribem ens impressiona encara més. Es tracta d’un llac salí de cràter de 52km² a 150 metres sota el nivell del mar. La seva salinitat és 10 vegades superior a la del mar, per això mirem on mirem ens trobem rodejats del blanc més pur. Aquí és on els afar excaven la sal per a extreure’n blocs que desprès els tigrinya portaran a diferents parts d’Etiòpia després de dies i dies de viatge en camell. Per exemple, tarden 7 dies d’anada i 7 de tornada per arribar fins al principal mercat de sal a Mekele.

Assal Lake

Veiem que el nostre guia, a un altre cotxe, es posa al sostre del seu 4x4, així que li demanem al Meske si el podem imitar. "És clar que si!"- ens contesta despreocupat. Sense pensar-nos-ho gaire, sortim tots per les finestres mentre el cotxe segueix el seu camí poc a poc entre la sal. Des de dalt les vistes són sensacionals; 360° d’una esplanada blanca infinita, banyada per la llum del sol que s’està ponent a l’horitzó. En un moment determinat, mentre gaudim del moment, ens trobem al Meske entre nosaltres… Qui està conduint el cotxe?

Al sostre del cotxe

Ens parem abans que el sol estigui massa baix i aprofitem per caminar entre la sal i la poca aigua que hi està acumulada a molts trossos. A vegades els peus se’ns enfonsen a causa de la crosta de sal que es trenca a sota nostre. D’altres en canvi, l’acumulació del mineral és tan gran que ens fa mal caminar-hi. El joc d’ombres i reflexes que es creen amb la llum i l’aigua és màgica i ens dóna peu a varis jocs amb la càmera.

Reflexes al llac

Assal Lake

No en teníem ni idea, però encara ens queda posar la cirereta del pastís al nostre dia. Abans que se’n vagi completament la llum tornem a agafar els cotxes, sense saber molt bé on ens dirigim. Cap a l’est, a l’horitzó, veiem unes ombres negres que es van fent més i més grans a mesura que ens hi acostem; es tracta de la caravana de camells que ha començat el seu camí cap a Mekele. Aprofiten per caminar de nit i descansen de dia als diferents pobles que els acullen. Els homes, caminant, guien les llargues files de camells i ases que van carregats amb fins a 12 kg de tauletes de sal. Ens parem a un costat de la caravana i durant més d’una hora van passant els diferents animals. Quan marxem, encara veiem que la fila es perd fins que la vista no els pot distingir.

Caravana afar

Aquest vespre serà també ben especial; passem la nit al nostre campament a Dallol, el poble habitat més calorós del món. Per sort no estem a l’estiu, quan arriben als 60°C. Després de sopar ens posem al nostre jaç rudimentari, des d’on podem tornar a contemplar els estels abans d’adormir-nos. Els etíops bromegen dient que l’hotel d’avui no és de 5 estrelles, sinó d’un milió!

Campament a Dallol

Ens llevem descansats i contents; avui és el darrer dia però anirem a veure la depressió del Danakil, a -100 metres respecte el nivell del mar, i per això estem súper emocionats. Tornem al sostre del nostre 4x4 per creuar la zona desèrtica que ens separa de les piscines de sulfur i fem tot el camí embadalits amb les vistes, mentre anem cantant i gaudint de la llibertat que ens suposa estar dalt del cotxe mentre aquest circula a 80km/h (un cop més, això estaria prohibidíssim a Europa!).

Quan arribem a sota del turonet on es para el cotxe, ens preparem per a l’experiència: crema solar per tot arreu del cos, mocador que ens protegeix la cara per tal d’evitar inspirar sulfurs i fosfats, sabates tapades per a protegir-nos els peus… Ja estem llestos!

Comencem l’ascens per les roques volcàniques i les primeres olors a ou podrit ens arriben des de la llunyania, així com també comencem a veure els primers colors. Grocs, vermells i verds en totes les seves tonalitats possibles es reparteixen per un paisatge que agafa formes que semblem impossibles a l’ull humà. Es creen diferents piscines al nostre voltant, pugen vapors d’entre totes les roques, els minerals agafen forma de bolet que cal trepitjar per creuar d’un lloc a l’altre…La calor es va fent més intensa, però no ens importa i seguim meravellant-nos amb totes les formes i colors que ens fan creure estar en un altre món. Ens expliquen que aquestes formacions estan “vives”; mai són iguals i ni tan sols es troben sempre allà mateix; es poden moure fins i tot alguns quilòmetres d’una època a una altra. De nou, són millors les fotos que qualsevol de les paraules que puguem dir…

Depressió del Danakil

¡¡¡Equipo!!!

Depressió del Danakil

De camí de tornada ens parem a unes quantes atraccions més, que queden mig eclipsades pel que acabem de veure, però que en un altre dia haguessin estat el highlight de qualsevol excursió: muntanyes i coves fetes de sal, llacs d’aigua amb una alta concentració de potassi que al tocar-la sembla oli i, finalment, la zona on els afars extreuen la sal.

Muntanyes de sal

Una visió que ens remunta a uns quants segles enrere. Les condicions en les quals treballen els homes semblen més de l’època dels esclaus que el segle XXI. Es troben al bell mig d’un desert de sal amb temperatures elevadíssimes i treballen a plena llum del dia, per a tenir les tauletes de sal llestes a la posta del sol, quan es transportaran en els camells. Entre els diferents homes es reparteixen les feines: uns s’encarreguen de trencar la placa de sal i aixecar les grans peces que es creen amb l’ajuda d’uns pals amb els quals fan palanca, els altres agafen aquestes grans plaques i les talles en trossos més petits, que passen al darrer esglaó de la cadena, els homes que donen forma a les tauletes de sal. Aquestes són totes de la mateixa mida i són tallades en forma de rectangle perfecte (de fet, si no és així descarten la tauleta i en comencen una altra). Demanem el preu de cada una de les peces finals de sal: per a cada una de les tauletes cobren 3 birrs (12 cèntims) i els transportistes les venen per 50 birrs als mercats (2 euros). Fent els càlculs, ens adonem que el salari que acaben cobrant els homes és millor que el d’un mestre etíop!

Afar preparant les tauletes de sal als camells

Afars donant forma a la sal

El nostre cap no dona per més; són moltes coses vistes per primer cop i moltes emocions que cal gestionar. Amb la sensació d’haver fet un viatge irrepetible, tornem cap a Mekele on ens espera una gran nit amb final agredolç: viure el que possiblement sigui el nostre cap d’any més íntim i alhora un dels més especials, amb la complicitat que et dona haver compartit una gran experiència. Aquesta nit, però, també ens toca acomiadar-nos de part del grup; la Carla i la Júlia tornen a Barcelona. Moltíssimes gràcies per haver fet que aquest viatge a Etiòpia fos tan especial!