Comencen 4 dies en els quals veurem uns llocs que es quedaran gravats per sempre a la nostra memòria, únics al món i que, possiblement, sigui una de les primeres coses que ens vinguin al cap quan recordem aquest viatge.
Primer de tot, i sense haver-nos pogut dutxar a l’hotel ja que “the water is coming” (tot i que al final mai va arribar) anem a l’agència ETT (Ethiopian Travel & Tours), amb la qual hem contractat el tour. Ens tracten d’allò més bé i, després de comprovar en quin cotxe hi cabem millor 5 persones, coneixem el que serà el nostre conductor, el Meske… no podíem haver triat millor!! Encara que el dia no ha començat gaire bé, estem emocionats i sembla que tot anirà a millor.
El primer dia anem directament al volcà Erta Ale, que té un llac de lava permanent. Però de camí fem parada a un poble on tenim els nostres primers contactes amb els nens i nenes de la comunitat afar, que tenen unes rialles molt contagioses. Allà ens adonem que el poc amhàric que hem après no ens servirà de gaire, ja que aquí es parla tigrinya i ens fem un fart de riure quan sentim els nens cridant-nos “Guarrilla”, que significa “Hola”.
Comença l'aventura!
El camí és bastant llarg i en baixada la majoria del temps, ja que a Mekele estàvem a uns 2000 metres d’altitud i la zona on anem es troba per sota del nivell del mar. El paisatge passa de sec a desèrtic i una vegada deixem la carretera (la millor que hem vist fins ara), comencem una espècie de rally perseguint estruços i alguna gasela. Acabem en una zona totalment volcànica, per la qual cosa anem l’últim tram de dues hores a una velocitat de 10Km/h com a molt. Passem per alguns poblats/campaments afars enmig del no res, fets amb tendes molt rudimentàries de canyes i plàstics; no acabam d’entendre com poden viure en un lloc tan inhòspit.
"Busco a Wally" entre el paisatge volcànic
Casa afar
Finalment arribem al camp base de Dodom i ens podem relaxar una estona i sopar abans de començar l’ascensió a l’Erta Ale. Comencem a pujar ja de nit per una perdent bastant suau durant unes 4 hores, ja que fem moltes parades força llargues. Al final, ja comencem a veure una llum rogenca al cel que ens posa una mica nerviosos i desitgem arribar ja. Un cop al campament hi ha un mirador des d’ on es veu, des de la llunyania, el llac de lava que ens deixa bocabadats i ens adonem que hi ha gent just al costat, que és on anirem en uns minuts. L’espera ens desespera una mica, sobretot a en Jordi, que intenta donar pressa al guia per apropar-nos-hi. Es veu que fa dues setmanes el llac es va desbordar i hem de caminar per sobre de la lava fresca i calenta seguint les passes del guia, amb compte de que no es trenqui. Un cop a dalt no hi ha paraules per explicar l’experiència viscuda, millor mireu les fotos i vídeos.
Ens sentim molt afortunats del que hem pogut veure, una experiència única i irrepetible a les nostres vides, i tots feliços anem a dormir i reflexionem sobre el que acabem de viure, sota un cel estrellat que també ens deixa captivats.
Després de dormir unes poques horetes, ens llevem per continuar observant aquesta meravella de la natura, mentre es produeix la sortida del sol, que passa totalment desapercebuda. A partir d’ara serà molt difícil trobar alguna cosa que ens sorprengui; hem començat el tour molt forts i patim que la resta no ens agradi tant com hauria de fer-ho.
La lava de fa dues setmanes
Comencem la baixada, sense acabar de creure’ns el que hem vist, una de les coses més excepcionals i perilloses de la nostra vida (òbviament a Europa això no ens seria permès). Un cop al campament esmorzem i ens informen del planning del dia i ens sembla un regal, tot i que qualsevol cosa ens ho semblaria en aquest moment, estem com en un núvol.
Ens dirigim cap al llac Afdera, que té una gran concentració de sal que et fa surar a les seves aigües i ens fem un banyet, que ens venia molt de gust. Fins i tot convencem al Meske per a que s’hi fiqui! Tot seguit gaudim d’unes aigües termals que hi ha just al costat, encara que al principi notem l’aigua molt calenta, en un moment estem encantats de la vida. Ens senta molt bé aquest bany després de dos o tres dies sense dutxar-nos…
Llac Afdera
Després del dinar i la cerveseta de rigor, ens dirigim a la que serà la nostra casa d’hostes per un vespre a Abala. Allà ens reben amb la cerimònia típica de cafè etíop i amb més cerveses fresques per a que ens relaxem mentre preparen el sopar. Aprofitem per a tombar-nos, parlar amb les altres persones del grup, jugar a cartes… Fins que arriba el moment del sopar; un buffet etíop boníssim!
Descansant al nostre homestay
Al dia següent, els que només faran tres dies de tour s’han d’aixecar a les 5 del matí. A nosaltres, en canvi, ens deixen dormir fins més tard i tranquil·lament anem a veure el mercat del poble. Es tracta de diferents paradetes d’espècies, roba i cafeteres típiques, col·locades al terra. Fem algunes compres mentre ens barregem amb els locals i tornem a l’hostal. Tornem a trobar-nos als nens del poble (Guarrilla!!), amb els que acabem jugant al joc de “Por la calle 24”. Alguns hauran de fer unes classes particulars amb el Pere per tal de poder fer la seqüència de mans… ;)
Dia de mercat
Tornem a embotir-nos els cinc al cotxe amb el Meske per dirigir-nos a la nostra següent parada, l’ Assal Lake. La veritat és que després del volcà no ens hem preocupat a demanar més coses sobre el que veurem aquest dia i per això quan hi arribem ens impressiona encara més. Es tracta d’un llac salí de cràter de 52km² a 150 metres sota el nivell del mar. La seva salinitat és 10 vegades superior a la del mar, per això mirem on mirem ens trobem rodejats del blanc més pur. Aquí és on els afar excaven la sal per a extreure’n blocs que desprès els tigrinya portaran a diferents parts d’Etiòpia després de dies i dies de viatge en camell. Per exemple, tarden 7 dies d’anada i 7 de tornada per arribar fins al principal mercat de sal a Mekele.
Assal Lake
Veiem que el nostre guia, a un altre cotxe, es posa al sostre del seu 4x4, així que li demanem al Meske si el podem imitar. "És clar que si!"- ens contesta despreocupat. Sense pensar-nos-ho gaire, sortim tots per les finestres mentre el cotxe segueix el seu camí poc a poc entre la sal. Des de dalt les vistes són sensacionals; 360° d’una esplanada blanca infinita, banyada per la llum del sol que s’està ponent a l’horitzó. En un moment determinat, mentre gaudim del moment, ens trobem al Meske entre nosaltres… Qui està conduint el cotxe?
Al sostre del cotxe
Ens parem abans que el sol estigui massa baix i aprofitem per caminar entre la sal i la poca aigua que hi està acumulada a molts trossos. A vegades els peus se’ns enfonsen a causa de la crosta de sal que es trenca a sota nostre. D’altres en canvi, l’acumulació del mineral és tan gran que ens fa mal caminar-hi. El joc d’ombres i reflexes que es creen amb la llum i l’aigua és màgica i ens dóna peu a varis jocs amb la càmera.
Reflexes al llac
Assal Lake
No en teníem ni idea, però encara ens queda posar la cirereta del pastís al nostre dia. Abans que se’n vagi completament la llum tornem a agafar els cotxes, sense saber molt bé on ens dirigim. Cap a l’est, a l’horitzó, veiem unes ombres negres que es van fent més i més grans a mesura que ens hi acostem; es tracta de la caravana de camells que ha començat el seu camí cap a Mekele. Aprofiten per caminar de nit i descansen de dia als diferents pobles que els acullen. Els homes, caminant, guien les llargues files de camells i ases que van carregats amb fins a 12 kg de tauletes de sal. Ens parem a un costat de la caravana i durant més d’una hora van passant els diferents animals. Quan marxem, encara veiem que la fila es perd fins que la vista no els pot distingir.
Caravana afar
Caravana afar
Aquest vespre serà també ben especial; passem la nit al nostre campament a Dallol, el poble habitat més calorós del món. Per sort no estem a l’estiu, quan arriben als 60°C. Després de sopar ens posem al nostre jaç rudimentari, des d’on podem tornar a contemplar els estels abans d’adormir-nos. Els etíops bromegen dient que l’hotel d’avui no és de 5 estrelles, sinó d’un milió!
Campament a Dallol
Ens llevem descansats i contents; avui és el darrer dia però anirem a veure la depressió del Danakil, a -100 metres respecte el nivell del mar, i per això estem súper emocionats. Tornem al sostre del nostre 4x4 per creuar la zona desèrtica que ens separa de les piscines de sulfur i fem tot el camí embadalits amb les vistes, mentre anem cantant i gaudint de la llibertat que ens suposa estar dalt del cotxe mentre aquest circula a 80km/h (un cop més, això estaria prohibidíssim a Europa!).
Quan arribem a sota del turonet on es para el cotxe, ens preparem per a l’experiència: crema solar per tot arreu del cos, mocador que ens protegeix la cara per tal d’evitar inspirar sulfurs i fosfats, sabates tapades per a protegir-nos els peus… Ja estem llestos!
Comencem l’ascens per les roques volcàniques i les primeres olors a ou podrit ens arriben des de la llunyania, així com també comencem a veure els primers colors. Grocs, vermells i verds en totes les seves tonalitats possibles es reparteixen per un paisatge que agafa formes que semblem impossibles a l’ull humà. Es creen diferents piscines al nostre voltant, pugen vapors d’entre totes les roques, els minerals agafen forma de bolet que cal trepitjar per creuar d’un lloc a l’altre…La calor es va fent més intensa, però no ens importa i seguim meravellant-nos amb totes les formes i colors que ens fan creure estar en un altre món. Ens expliquen que aquestes formacions estan “vives”; mai són iguals i ni tan sols es troben sempre allà mateix; es poden moure fins i tot alguns quilòmetres d’una època a una altra. De nou, són millors les fotos que qualsevol de les paraules que puguem dir…
Depressió del Danakil
Depressió del Danakil
¡¡¡Equipo!!!
Depressió del Danakil
De camí de tornada ens parem a unes quantes atraccions més, que queden mig eclipsades pel que acabem de veure, però que en un altre dia haguessin estat el highlight de qualsevol excursió: muntanyes i coves fetes de sal, llacs d’aigua amb una alta concentració de potassi que al tocar-la sembla oli i, finalment, la zona on els afars extreuen la sal.
Muntanyes de sal
Una visió que ens remunta a uns quants segles enrere. Les condicions en les quals treballen els homes semblen més de l’època dels esclaus que el segle XXI. Es troben al bell mig d’un desert de sal amb temperatures elevadíssimes i treballen a plena llum del dia, per a tenir les tauletes de sal llestes a la posta del sol, quan es transportaran en els camells. Entre els diferents homes es reparteixen les feines: uns s’encarreguen de trencar la placa de sal i aixecar les grans peces que es creen amb l’ajuda d’uns pals amb els quals fan palanca, els altres agafen aquestes grans plaques i les talles en trossos més petits, que passen al darrer esglaó de la cadena, els homes que donen forma a les tauletes de sal. Aquestes són totes de la mateixa mida i són tallades en forma de rectangle perfecte (de fet, si no és així descarten la tauleta i en comencen una altra). Demanem el preu de cada una de les peces finals de sal: per a cada una de les tauletes cobren 3 birrs (12 cèntims) i els transportistes les venen per 50 birrs als mercats (2 euros). Fent els càlculs, ens adonem que el salari que acaben cobrant els homes és millor que el d’un mestre etíop!
Afar preparant les tauletes de sal als camells
Afars donant forma a la sal
El nostre cap no dona per més; són moltes coses vistes per primer cop i moltes emocions que cal gestionar. Amb la sensació d’haver fet un viatge irrepetible, tornem cap a Mekele on ens espera una gran nit amb final agredolç: viure el que possiblement sigui el nostre cap d’any més íntim i alhora un dels més especials, amb la complicitat que et dona haver compartit una gran experiència. Aquesta nit, però, també ens toca acomiadar-nos de part del grup; la Carla i la Júlia tornen a Barcelona. Moltíssimes gràcies per haver fet que aquest viatge a Etiòpia fos tan especial!
Welcome 2017!
Però encara ens queden més coses a viure en aquest país, juntament amb en Pere. Us les expliquem properament!
Comencem l’any 2017 matinant per anar cap a Aksum i les esglésies de Tigray, i amb dues baixes, la Carla i la Júlia, que se’n tornen cap a Barcelona…trobarem a faltar molt la vostra alegria, els vostres puntazos i les panxades de riure que ens hem pegat…
Amb molta son i una mica de ressaca, ens dirigim cap a l’estació on ens hi plantem a les 5.30 per agafar el nostre primer transport públic, que en teoria surt a les 6. Un cop allà, les barreres estan tancades i no ens deixen passar, així que ens quedem fora esperant amb més gent. Poc a poc va arribant més i més gent i ens començam a posar nerviosos, ja que no sabem molt bé com funciona la cosa. De cop, es dona el tret de sortida i tothom comença a córrer, en plan estampida, cap al seu bus per no quedar-se sense lloc. Noltros, com tothom, també correm, però na Joana i jo ens equivocam de bus i ens ficam a un altre i en Jordi ens ha de venir a rescatar, per sort al nostre bus no hi va massa gent i trobam lloc per seure, però ens hem d’esperar a que s’ompli i al final sortim a les 7.15, amb més d’una hora de retard. Tota una experiència agafar un transport públic a Etiòpia…
Esmorzar a Aksum: ful i fata!
A Aksum, aprofitam per fer compres, ja que hi ha moltes tendes de souvenirs, i na Joana i en Jordi per fi aconsegueixen les seves desitjades creus. També visitam el mercat, diverses tombes, entre les quals la que se suposa que és del rei Baltasar, i el camp d’esteles, que ens ajuda a entendre millor el regne Aksumita, part important de la historia d’aquest país, tot i que encara hi ha moltes coses que no se saben. Com es diu al museu "who knows?".
Finalment, negociam un conductor per visitar les esglésies de Tigray durant dos dies, ja que resulta gairebé impossible fer-ho d’una altra manera.
El camp d'esteles d' Aksum
"Los ángeles de Aksum"
El dia següent, començam el tour de camí cap a Yeha i gaudint de les espectaculars muntanyes d’Adwa, que és on els etíops varen fer fora els italians a base de pedrades, i que semblen tretes de la Vila del Pingüí. Yeha és la cuna de la civilització etíop, amb les runes d’un dels edificis més antics del país, que data de fa uns 3000 anys.
Temple de Yeha
Muntanyes d'Adwa
Després d’una volta ràpida, ens dirigim cap a la nostra propera parada, el monestir de Debre Damo, fundat per Abuna Aregawi, un dels nou sants que van estendre el cristianisme per Etiòpia. El monestir es troba dalt d’un cingle molt difícil d’accedir i corre la llegenda que Déu li va enviar una serp per pujar fins al cim.
Un cop arribam, na Joana s’ha de quedar al cotxe fent dibuixets, ja que l’entrada només està permesa als homes, fins i tot diuen que tots els animals que hi ha són mascles.
Després de pujar uns 10 minuts i d’esquivar els joves del poble que intenten guanyar-se alguns birrs acoplant-se per fer de guies, arribam al punt de l’escalada. Pensàvem que no seria tan bèstia… Ho intentam, però només un de nosaltres arriba fins a la meitat, així que veim bastant clar que necessitarem la corda de “seguretat” que et lligues a la cintura i que un monjo de certa edat estira des d'adalt. Intentam regatejar una mica, però no hi ha res a fer, al final hem de pagar o no ens deixen continuar pujant. Estam una mica indignats que fins i tot els monjos només t’ajudin a canvi de doblers, però ens controlam i no els deim res més, ja que després hem de tornar a baixar.
Única entrada al monestir de Debre Damo
Una vegada a dalt, ens oblidam de la situació viscuda i del que hem pagat, ja que el que veim és impressionant, és com si ens haguéssim teletransportat a l’edat mitjana… i amb unes vistes espectaculars. La visita ens permet imaginar com devia viure la gent en aquella època, que a Etiòpia és l’actualitat.
Poblat a l'altiplà de Debre Damo
La senzilla església de fusta i pedra del segle X que ens deixa bocabadats, les cases del poble, totes construïdes amb pedra, el menjador on mengen els 200 monjos que hi viuen, els dipòsits d’aigua excavats a la roca pel tal de subsistir,… i fins i tot uns micos i unes marmotes que es creuen al nostre camí per sorpresa.
Tot aquest ambient bucòlic es perd una mica quan uns nens ens venen a demanar birrs i quan ens trobam al sacerdot que ens ha ensenyat l’església amb el seu telèfon mòbil. Tot i així, la visita ens ha fascinat, però tornem a baixar, ja que na Joana fa 2 hores que ens espera.
Interior de l'església del s. X, Debre Damo
Exterior de la mateixa església
Baixada de Debre Damo amb "la corda de seguretat"
Debre Damo
La propera parada que feim és l’església de Medhane Alen Kesho. Aquesta vegada no aconseguim esquivar tots els “guies” i n’hi ha un que se’ns acopla. Poc després se’ns acopla un senyor gran i finalment, el senyor de les claus que ens obre l’església. No ens acabam de fiar perquè no ens donen el rebut com que hem pagat, així que arribam a l’acord que ens ensenyin l’església però que només pagarem quan ens el donin. L’església no està malament, però per 150 birrs ens esperàvem alguna cosa més, un “bonus track”.
Quan baixam, ens trobam una bonica posta de sol i un cop al cotxe, el “guia” i l’home de les claus ens acompanyen fins al poble en busca de la llibreta de rebuts. Llavors, tot el poble es mobilitza per trobar-lo i presenciam un espectacle una mica dantesc a lo Benny Hill. Al final hem tingut el nostre “bonus track”.
Medhane Alen Kesho des de fora
Medhane Alen Kesho per dintre
Sacerdot de Medhane Alen Kesho
L’endemà visitam l’església d’Abuna Yemata Guh (per nosaltres Akuna Matata) i com ens hem aixecat bastant prest no cal esquivar “guies” i començam a pujar fins que arribam a un punt on no sabem molt bé per on tirar. Aleshores, veim dos senyors que pugen corrent i cridant-nos. Quan arriben veim que un d’ells és el sacerdot, que ens fa pagar l’entrada i ens comenta que hem de continuar descalços. És el tros més dur, que implica una mica d’escalada, però res comparat amb Debre Damo.
Accedint a l'última part d'Abuna Yemata Guh
La petita església, excavada a la roca i amb uns frescos molt ben conservats, té unes vistes impressionants i per entrar-hi s’ha de passar per un estret passadís amb un tallat de plom al costat d’uns 200 metres d’altura...no apte per a vertiginosos. Per fora hi ha alguns forats a la roca amb els ossos de monjos que han estat enterrats allà...tot plegat, molt impactant!
Óssos dels monjos, Abuna Yemata Guh
Interior de l'església Abuna Yemata Guh
Sacerdot ensenyant-nos la biblia, Abuna Yemata Guh
A la sortida de l'església de Abuna Yemata Guh
Seguidament, marxem cap a la següent església, Maryam Korkor, que es troba molt a prop a dalt d’un altre cingle amb una hora de camí per arribar. Ja des del principi comencen a acompanyar-nos uns joves “guies” però al final, cansats de dir-los que volem anar sols, optam per assegurar que na Joana és la nostra guia i sembla que dona resultat i ens deixen en pau. El paisatge també és espectacular i gaudim molt de l’excursió, tot i que l’església no té tan encant com la que hem visitat abans, i hi ha molts més faranjis.
De camí a Maryam Korkor
Vistes des de dalt de Maryam Korkor
Els tres a dalt!
Finalment anam a l’església Abraha We Atsbeha, a prop de Wukro. Un cop arribam, ens disposam a entrar i... sorpresa! 250 birrs!! Ens rebel·lem i no entram, tot i que pareix bastant xula, i ens quedam fent una mica de temps perquè el conductor no sospiti que no hem entrat, ja que ha fet el llarg camí fins aquí. Tot i així, haurà vist com se n’anava el sacerdot, però ens farem els despistats...
En resum, han estat uns dies fantàstics de paisatges, història, religió i natura, que ens han ajudat a entendre i a estimar el país una mica. Un cop més, Etiòpia ens ha sorprès.
Com ja sabeu, estem col·laborant com embaixadors de Worlcoo i avui han publicat al seu blog una entrevista que ens van fer. D'aquí poc, també explicaran la nostra experiència als projectes de Tuum (Kènia) i a Patongo (Uganda). Us mantendrem informats! Aquí teniu l'enllaç a l'entrevista: http://www.worldcoo.com/blog/dos-embajadores-en-africa/
Emprendemos el camino dirección Lalibela. No hay transporte directo así que desde la estación de buses de Bahir Dar tomamos intrépidamente una buseta hasta Gashena, y allí, tras las correspondiente discusiones y negociaciones para subir al bus y pagar lo que consideramos que es justo, a través de una carretera de tierra y piedras inacabable, llegamos a Lalibela dónde Pere Jaume nos estaba esperando! Por fin estamos los cinco juntos… y en Navidad!!!
Lalibela es un pueblo tranquilo, pequeño, alejado del bullicio y el ajetreo de las ciudades. La gente es muy amable y sociable, muy dispuestos a establecer conversación, ayudarnos y enseñarnos el entorno y sus costumbres. La verdad es que en poco tiempo, nos hicieron sentir como “una familia” más del pueblo.
Casas tradicionales de Lalibela
Como no podía ser de otra manera, al estar ya los cinco juntos, la magia del lugar, las fechas… nos hicieron convertirnos en niños y jugando les dimos una pequeña sorpresa a Joana y a Jordi que estábamos convencidos que les haría mucha ilusión! ¡¡Menuda carita pusieron al ver todos los regalos!!
Los tres reyes de Oriente
Al día siguiente, día de Navidad, Julia y yo aprovechamos para visitar las iglesias. Sabíamos que nos esperaba una visita intensa, pero al llegar allí nos quedamos sin palabras, pensando… ¿Qué hacen estas iglesias aquí perdidas?
Bet Giyorgis (San Jorge)
Bet Giyorgis (San Jorge)
Bet Maryam, la iglesia más sagrada de Lalibela, con el tejado de la UNESCO
Lalibela se considera uno de los lugares más importantes de peregrinación para los cristianos ortodoxos en Etiopía. La historia dice que el lugar tomó el nombre del Rey que mandó construirlo, Gebra Maskal Lalibel. Éste quiso recrear una ciudad santa, como alternativa de peregrinación a Jerusalén. Hizo construir 11 templos, tallados a mano sobre la roca. La construcción duró poco más de 20 años y cuentan que para hacerlo, tuvieron la ayuda de los ángeles.
Interior Bet Danaghel
Túnel entre iglesias
Bet Maryam
Bet Medhane
Bet Gabriel-Rufael
Exterior Bet Gabriel-Rufael
Fue increíble pasar de iglesia en iglesia, tocando las piedras, sintiendo la energía y la historia del lugar. Pudiendo compartir la serenidad y permitiéndonos un momento de reflexión. Tuvimos la suerte de atravesar la roca, “el infierno”, sintiendo la oscuridad más absoluta que jamás habíamos visto, hasta llegar a la luz, envueltas de los cánticos de alegría de los peregrinos que también estaban viviendo ese momento. Sin duda, una experiencia increíblemente mística y metafórica.
Bet Maryam
Tumba de Adam
Peregrino en la entrada de la iglesia
Bet Maryam
Sacerdote
Pasillos entre iglesias
Pensábamos que iba a ser un día duro y un poco triste por estar lejos, pero ha resultado ser una de las Navidades más especiales. Sin querer estar en otro lugar, hemos pensado mucho en nuestras familias y en la gente que queremos... de hecho, en cierto modo, han estado todos con nosotros!!
Cena de Navidad con nuestra familia africana
No podíamos acabar mejor el día. Compartimos la mesa, la comida y el vino entre risas, charlas y reflexiones. Haciendo del día de hoy, una fiesta, un día realmente especial e inolvidable!
Mentre la Carla i la Julia visitaven les esglèsies principals de Lalibela en Pere, la Joana i jo vam anar d'excursió a Asheten Maryam, una església cavada a la roca a més de 3500 metres d'alçada. Hauriem doncs de morir-nos d'enveja amb les històries de la Julia i la Carla i esperar fins al Ledeth (Nadal etíop) per poder gaudir de les esglèsies de Lalibela.
Us deixem algunes fotos de l'excursió...
Vistes del Mount Asheten
Cerimònia del cafè a mig camí
Camí a Asheten Maryam
Entrada de l'esglesia
Sacerdot de Asheten Maryam mostrant les reliquies de l'esglesia
