Simien Mountains

Simien Mountains

Al nord de Gondar  hi ha les Simien Mountains, un Parc Nacional format per una cadena de muntanyes, la més alta de les quals, Dashen,  arriba als 4543 metres, el quart pic més alt del continent africà. És l’habitat de l’Ibex Walia, els monos Ghelada i el llop etíop i s’hi troben paisatges que deixen sense paraules. Nosaltres vam decidir passar-hi 4 dies.

Dia 1

La furgoneta ens va passar a recollir per l’hotel i vam tenir els primers contactes amb els que serien els nostres companys i companyes durant els 4 dies següents. Una furgoneta va marxar amb 4 persones, un grup d’eslovacs que viatjaven junts.  A la nostra hi aniríem 9 persones: el Joram i el Thomas, alemanys, la Holly i el Jamie, anglesos, l’Edu d’Espanya i el Carlo d’Itàlia, el Memo, de Mèxic i nosaltres dos. Des d’un principi vam començar tots a parlar i a fer bromes, semblava que havíem tingut sort amb el grup.

El grup!

Vam conduir unes hores fins a Debark, l’últim poble abans de la muntanya, per tal de registrar-nos al Parc Nacional i llogar un guia, els scouts i els que portarien les mules. Un cop estàvem preparats, vam continuar amb el cotxe per la muntanya fins el punt de partida.

Punt d'inici

Allà ens vam carregar d’aigua i vam començar a caminar. Les vistes des d’un principi eren impressionants: des de dalt es veien tot de muntanyetes i turons rodejats de rius i valls. El fet que fos època seca i tot estigués sec i marró no li treia atractiu. El guia ens va dir que cada dia els escenaris anirien millorant i no vam saber si creure’l.

De camí a Sankaber

Al cap d’unes 4 hores de caminar vam arribar al que seria el nostre campament, Sankaber (3230 metres d’alçada) i ens hi vam trobar la taula parada amb té, cafè, crispetes i galetes i les tendes muntades... Tot un luxe!

El chef es va lluir i el sopar no va ser menys: sopa per entrar en calor, peix, verdures i pasta. Tot això dintre d’una petita sala que feia les funcions de menjador i cuina i on, gràcies a l’escalfor d’una foguera, hi vam estar molt a gust. Feia mandra sortir al fred de fora per ficar-nos a la tenda.

Ens havien avisat que faria fred així que ens vam tapar amb vàries capes de roba, els mitjons calents que m’havia comprat per l’ocasió i ens vam ficar al sac d’hivern que l’agència ens havia deixat. Semblava que passaríem una bona nit.

Intentant escalfar-nos

Dia 2

Ens vam llevar congelats! Al principi de la nit s’estava més o menys bé a la tenda, però així com passava el vespre l’ambient era més i més fred. Fins al punt de no notar-me els dits dels peus. La lluna era plena i quan em despertava pel fred no sabia si era de dia o no. Però nosaltres no ens vam emportar la pitjor part: la Holly i en Jamie es van despertar amb gel a la seva tenda! Degut a l’alçada, la temperatura a la nit baixa dels zero graus.

Adéu Jordi!!

Ens va costar uns quants tes i l’escalfor del sol per deixar de tremolar i entrar en calor. Després d’esmorzar i fer les motxilles per carregar-les a les mules ens vam posar en marxa. Vam estar caminant per la carena de la muntanya, amb bones vistes tot el temps. Però quan vam arribar a la cascada ens vam quedar impressionats; començàvem a creure el que havia dit el guia sobre la millora progressiva del paisatge! Ens vam assentar una estona per admirar el nostre voltant; la cascada estava mig seca i la poca aigua que hi havia estava congelada, però les muntanyes a les quals es trobava eren increïbles.

Photo by Holly&Jamie: Edu, Jordi i Memo mirant la cascada

Vam seguir caminant fins a la parada per dinar, a una altra cascada molt més petita. No era tan impressionant, però vam tenir espectacle de monos Ghelada barallant-se per marcar territori. I vam conèixer a l’Steve; cada cop que ens paràvem apareixia un ocell blanc i negre que ens rondava, així que vam acabar per pensar que sempre era el mateix i el vam batejar i tot!

Els Ghelada 

Després de caminar un total de 6 hores, amb pujades i baixades, vam arribar al nostre segon campament; Geech, a 3600 metres d’alçada. Just abans del lloc on estaven les tendes ja muntades ens esperava una petita sorpresa: una parada amb cervesa freda per celebrar que ja havíem arribat! No tots vam poder beure’n, ja que els primers símptomes de mal d’alçada començaven a treure el cap: alguns estaven marejats i es sentien malament. 

Photo by Edu: Ja casi estem!

Hem arribat!

El nostre scout també celebra que ha arribat al cim!

Després de descansar una mica ens esperava la darrera pujada del dia: des del campament vam ascendir uns 150 metres més per veure la posta de sol. Ens esperàvem molt bones vistes de la  muntanya amb el sol posant-se al darrera, però a més a més vam tenir un extra que ningú de nosaltres esperàvem: els monos Ghelada es passen el dia als altiplans en busca de menjar i quan es fa de nit, descendeixen a les terres més baixes i, en grups, es resguarden en coves per tal de passar la nit protegits dels seus depredadors. Així doncs, mentre el sol s’anava ponent, cents i cents de monos van començar el seu viatge cap al que seria el seu refugi per aquella nit.

Ja havíem après que les nits no es poden prendre a broma a les Simiens, així que vam buscar reforços a les nostres motxilles i vam acabar encara amb més capes de roba, doble mitjons, el paravent i fins i tot unes bossetes que es calenten en contacte amb l’aire, regal dels nostres amics israelians de Bahir Dar!

Geech Camp

Un Ghelada al nostre campament

Dia 3

Ens vam llevar una mica millor; el Jordi no havia passat gens de fred, a mi encara m’entrava pel sac la fredor del terra. Però ja havíem millorat!

Després d’un súper esmorzar amb pancakes ja estàvem preparats per continuar el nostre camí. Alguns dels nostres companys van haver d’agafar una mula per tal de fer el camí fins el nostre proper campament, degut als efectes del mal d’alçada.

Vam passar de paisatges muntanyosos de colors groguencs a penya-segats amb vegetació verda, sempre rodejats d’algun que d’altre mono.

De camí a Imet Gogo

Vam ascendir fins a Imet Gogo, un mirador que es troba a 3926 metres. En aquest punt en Jordi també va poder notar els efectes del mal d’alçada, ja que de sobte li va començar a sagnar el nas. Però ell s’ho va prendre bé i tot, era el primer cop que li passava! A més, les vistes des del mirador ens van fer oblidar qualsevol mal: a l’esquerra, totes les petites muntanyes que ens havien estat acompanyant fins el moment; al centre, bastant més a baix que nosaltres (però així i tot a una alçada considerable respecte el nivell del mar) un petit poble i les seves plantacions i a la dreta la pujada que havíem de pujar al cap de poc, acabada en un penya-segat.

Des del mirador ens vam haver d’acomiadar del Carlo i l’Edu, que només feien tres dies de trekking. Va ser una pena que no poguéssim continuar junts fins al final!

Imet Gogo

A la parada per dinar, dalt d’unes roques i un cop més rodejats de grans vistes, vam descobrir el perquè de que l’Steve apareixes cada cop que paràvem: després de l’entrepà i la fruita en Jaime i la Holly van treure uns snacks etíops per agafar més energia. A la que ens vam despistar l’Steve ens va trair i se’ls va emportar volant! No el vam tornar a veure en el que quedava de trekking...

Steve, el traïdor 

No apte per a gent amb vertigen!

Després de gaudir de les vistes, vam començar la nostra pujada fins al campament d’aquella nit, Chenek a 3680 metres. Ens havia semblat molt dura des del mirador, però un cop allà va ser fàcil. En poc temps vam arribar al camí de pols que ens portaria al campament.

Mirant tot el camí fet

Després de caminar unes 8 hores, vam acabar el nostre dia amb una altra posta de sol des d’un turonet proper al campament. Aquell vespre tocava anar a dormir prest, ja que al matí següent havíem de pujar al pic de Bwahit, a 4430 metres i, per tant, ens havíem de llevar d’hora.

Dia 4

Aquell matí si que ens vam llevar bé, per fi no havíem passat fred cap dels dos! A totes les capes i trucs diversos, vam afegir una tovallola entre el sac i el matalàs que ens va parar el fred a l’esquena. Una pena no haver-ho fet abans.

Ens vam lleva per sortir a les 7 del matí, després d’esmorzar. El guia ens havia dit que serien unes 3 hores de pujada i unes 3 més de baixada. Tot i que també ens va dir que seria molt dur i que un cop a dalt no valia tant la pena... Creiem que no li feia massa ganes aixecar-se d’hora i pujar al cim.

La primera mitja hora vam veure alguns Ibex  Walia, típics de la zona. Vam anar agafant dreceres per tal d’evitar el camí de pols pel qual passaven els busos i camions. Al cap d’una hora més o menys, el nostre camí es separava de la carretera i començàvem a caminar entre roques; aquí començava la pujada de veritat! 

Ibex Walia

Ascens al Bwahit 

En aquest punt cada un del grup anava al seu ritme, ja que la pujada era pronunciada i no podíem anar fent parades per esperar a tothom. Així, en Jordi i en Memo anaven al principi juntament amb el guia, parlant com si estiguessin de passeig per la plaça del poble. A bastanta distància, anava jo, intentant mantenir la respiració i el pas per tal de no parar-me i perdre el ritme. Després venien les altres dues noies (Women Power!) i bastant enrere tota la resta.

En Jordi ja ha arribat!

Arribar al cim va ser molt gratificant. No només per les vistes de 360º de totes les muntanyes, sinó també per haver superat el repte amb nota, ja que no només havíem pujat el cim sinó que ho havíem fet amb la meitat del temps que ens havien dit.

La baixada també va ser ràpida i l’excursió que havia de durar sis hores va passar a ser de tres. Descobrir que estem en bona forma física em va ajudar molt un cop a baix, quan vaig descobrir que jo era la més vella del grup!! On s’han quedat aquells anys en els quals era de les jovenetes viatjant...

Missió complerta! 

Ledet, el nadal etíop

Pelegrina esperant la celebració de la nit

I tornem a Lalibela! En Pere, en Jordi i jo arribàvem cap al vespre del dia 5 de gener a la ciutat, després d’un camí llarg amb parada tècnica per arreglar el cotxe inclosa. Ja abans d’entrar podíem notar com l’ambient havia canviat dràsticament: estava ple de gent per totes bandes, la gran majoria vestida de blanc. Moltes camionetes i cotxes arribaven amb nosaltres i a tots els vehicles se’ns requeria pagar un tiquet per accedir al centre.

Un cop havíem deixat les maletes a l’hotel, en Pere i jo vam decidir anar a fer una volta per veure l’ambient que es respirava entre els pelegrins. Al voltant del recinte de les esglésies tothom acampava on podia amb els seus sacs (no de dormir, sinó literalment sacs), mantes, i les poques pertinences que havien portat de casa per viure durant uns dies al ras. S’estiraven un al costat de l’altre per totes bandes; al camp entre els arbres, a les escales, a la vora del carrer... Fins i tot hi havia famílies que havien anat a la ciutat abans per poder agafar les antigues cases dels habitants de Lalibela, que ara estaven abandonades i protegides per l’UNESCO. Durant uns dies, el poblat fantasma tornava a reviure i estava ple de cants i riures.

Dormint al voltant de les esglésies

A banda de tota la gent, les primeres paradetes de merchandising ortodox es preparaven pel dia següent. Les creus de mà, els templets, les samarretes, els vestits tradicionals...Tot estava preparat per l’onada de gent que havia d’aparèixer per la festa de la següent nit. També vam conèixer els primers joves que ens explicaven la seva història; havien deixat la seva família al camp i estaven sols a la ciutat. Així que ens demanaven que els compréssim un llibre per l’escola, que valia uns 30 dòlars! El que no sabíem és que aquella mateixa història, juntament amb les preguntes de presa de contacte, es repetirien cada dia fins a la sacietat: How do you find Lalibela? What is your favourite church? Where are you from? How do you find Ledet?

Així i tot, vam anar a dormir excitats pel dia que ens esperava!

Al matí següent vam decidir anar a visitar les esglésies abans que apareguessin tots els pelegrins i ens fos impossible veure tots els temples. De camí, ens vam retrobar amb el Bertrand, que ja portava algun dia per la ciutat!

Cues per entrar als temples

Un cop dintre, i després de pagar els 50 dòlars de l’entrada que ens van fer mal durant una bona estona, vam veure que no podíem estar més equivocats. La gent no estava als seus campaments esperant que fos de nit per anar a les esglésies, sinó que eren les 9 del matí i ja estava ple per tot arreu! Hi havia cues infinites de gent esperant per entrar als diferents edificis. Clar, no havíem pensat que la gent, després de fer el seu camí des de totes bandes d’Etiòpia, també voldria visitar les esglésies abans que comencés la festa a la nit, ja que potser no tornarien a ser a Lalibela fins a l’any següent.

Per aquesta raó vam decidir agafar un guia, no sabíem si seria interessant (la qualitat dels guies fins el moment havia deixat molt que desitjar), però al menys ens ajudaria a esquivar les cues per tal de visitar els dos recintes en un matí.

I més cues...

Gent esperant per entrar a les esglésies

Entrar a la primera de les esglésies del nord, Bet Medahme Alem,  va resultar fàcil; tot i haver-hi tot de locals esperant el nostre guia va parlar amb el de seguretat i vam passar sense problemes. Llavors, va començar la seva explicació, però jo tenia massa estímuls als quals parar atenció i gairebé no l’escoltava, pobre. Primer de tot, l’edifici imponent que se’ns alçava just al davant, cavat d’una sola peça a la roca, les enormes columnes que el sostenien i les petites finestres de diferents estils que s’hi repartien per totes les parets. Després, la cua de gent que esperava per tal de poder entrar al recinte i retre homenatge als seus sants. Les seves cares eren un poema; s’hi reflectia la il·lusió de trobar-se per fi allà, després d’una llarga espera. Alguns no havien ni tan sols perdut el temps en anar a buscar un lloc per acampar, sinó que acabaven d’arribar i encara transportaven les mantes, motxilles i fins i totes olles a sobre el cap mentre feien cua per entrar a l’església.

Sacerdor ensenyant-nos orgullós la creu cerimonial

Passar pel petit túnel excavat a la roca que separava aquest temple de Bet Maryam també va ser tota una experiència (sobretot per algú que té principis de claustrofòbia J ). Eren només uns cinc metres de llargada amb l’amplada suficient per a que una persona passés sense problemes. Però aquell era un dia especial i tothom estava massa emocionat per esperar el seu torn. Una fila en cada una de les direccions omplia el túnel, que a vegades es quedava embussat per la gent que es parava a fer reverències o besar el terra del complex al qual acabava d’entrar. Vaig agafar fort la mà del Jordi i vaig entrar-hi fixant la vista al terra; “que no es parin si us plau”!

Església amb gent esperant al fons per entrar al túnel

Al recinte de la segona església també hi havia molts pelegrins; asseguts descansant, fent cua per entrar a l’edifici, resant... I també vam poder veure com s’estava preparant tot pel vespre: allà és on tot hauria de passar. Ens va ser impossible agafar el segon túnel que sortia des d’allà per la quantitat de gent que l’obstruïa... gairebé millor.

Interior d'una església

Així que vam seguir visitant les petites esglésies que envolten les anteriors i que estan comunicades per petits corredors laberíntics fets a la pedra. Després d’això, vam decidir anar fins a Bet Giorgis (o Saint George); la més fotogènica de totes les esglésies gràcies a que la UNESCO no va posar un dels seus sostres terribles per a protegir-la.

Bet Giorgis

Des del mirador vam poder veure la forma de creu ortodoxa característica de l’edifici, que estava al mateix nivell del terra del turonet allà on es trobava, rodejada d’una espècie de fossat. Al llindar d’aquest, tots els pelegrins vestits de blanc estaven observant cap a baix mentre aplaudien i cantaven i les dones udolaven satisfetes. A dintre del fossat, entre l’església i la paret, hi havia un gran grup de pelegrins que celebraven el seu dia ballant i cantant. Homes i dones de diferents edats es repartien per la rotllana improvisada, dintre de la qual dos ballarins espontanis movien les espatlles a un ritme vertiginós.

Per tal d’accedir a la porta de l’església havíem d’entrar a un passadís, descobert per sobre, que s’havia excavat tot al voltant del temple, fins a arribar a l’alçada de la porta principal. Al igual que a Catalunya, Sant Jordi és el patró d’Etiòpia. Per tant, aquella era una de les esglésies més importants pels visitants i impressionava molt veure des de dintre gent per tots els voltants.

Aquí va ser on vam acabar la nostra visita. Ens va ser impossible anar al recinte del sud un cop més per la quantitat de gent que bloquejaven totes les entrades. Avui era el seu dia, nosaltres ja hi tornaríem amb més calma. Així doncs, vam anar a descansar per tenir forces per la celebració del Leddet, que es produiria durant tota la nit.

Ningú sabia ben bé a quina hora començava tot, ni a quina església era millor anar per veure-ho. Demanant, demanant vam aconseguir saber que durant la tarda traurien el tabot d’un dels santuaris: es tracta d’una rèplica de les tables que contenen els deu manaments, guardades dintre de l’Arca de l’Aliança. I que després d’això, els sacerdots entonarien cants religiosos durant tota la nit. Al no saber tampoc l’hora exacta, vam fer una mitjana de totes les informacions que ens havien dit i vam decidir ser a les 17h a Bet Maryam, preparats pel que pogués passar.

Un cop allà, no hi havia tanta gent com esperàvem. Un dels cantons del recinte estava acordonat i reservat pels sacerdots.  El terra estava cobert amb catifes vermelles a sobre de les quals hi havia alguns tambors cerimonials. Vam agafar un bon lloc, a primera fila, i ens vam disposar a esperar. Ens semblava estrany que hi hagués tan poca gent, així que vam preguntar un cop més a quina hora havia de començar la cerimònia...Encara quedaven tres hores!! I a més, el tabot no sortiria d’allà, sinó que era on tots els sacerdots es posarien per conduir la missa que duraria tot el vespre. Vam decidir quedar-nos, ja que no era fàcil passar pels passadissos d’una església a l’altra, com ja havíem comprovat al matí.

Esperant la cerimònia

A mesura que passava el temps, l’espai que teníem s’anava reduint. La gent es començava a posar nerviosa i fins i tot alguns homes s’intentaven fer passar per sacerdots per entrar al recinte de la missa. Nosaltres ens vam mantenir ferms tot i les trepitjades i les empentes i, arribat el moment, vam gaudir d’una vista privilegiada. Tots els clergues es trobaven de cara a nosaltres: al centre i portant una vestimenta de color fosc els caps de la congregació i al seu voltant la resta de sacerdots, ordenats segons la seva posició, cadascú amb els seus colors i vestimenta. Tots portaven a una mà una espècie de sonall de metall i a l’altra un bastó que els arribava fins a les espatlles (segons ens havien explicat s’utilitzen per recolzar-s’hi i descansar durant les llargues hores d’oració).

Sacerdots preparats per la celebració

En un moment donat i sense previ avís, van començar a sonar els tambors i tots els sacerdots van començar a entonar la mateixa melodia, que acompanyaven amb una complicada coreografia amb els sonalls. El silenci al recinte era absolut i et deixava sense respiració escoltar la vibració de cents de veus a l’hora, juntament amb el dringar metàl·lic dels sonalls.

Caps de l'església ortodoxa etíop

Missa del Ledet

Després d’unes hores veient la emocionant i intensa, però alhora monòtona cerimònia, ens vam posar a donar voltes pel recinte. Tot allò que envoltava les esglésies, de nou, s’havia convertit en un camp de gent dormint. Tots esperaven veure acabar la cerimònia a les 6 del matí, hora en que els sacerdots pujaven a les parets que envoltaven l’església per tal de “ballar”. Aquest ball tant esperat per tothom no eren més que uns 20 clergues molt junts posats en fila i movent-se d’un costat a l’altre. Quan vam tenir tota la informació del programa, i ja havíem donat totes les voltes possibles, vam entendre que era hora d’anar a dormir. 

Ball dels sacerdots a sobre de les parets de les esglésies

Aquesta nit tan especial va ser també l’última nit amb en Pere, el nostre company de viatge incansable, amb qui sabem del tot cert que ens queden altres aventures per viure en altres països.