L’oest de l’Iran, on l’hospitalitat cobra sentit

Els Shahs de Qazvin

Abans d’anar cap a l’oest ens tocava fer paperassa de visats. Ja que el motiu de la nostra visita a Tehran era prou avorrit, vam contactar amb una família iraniana a través de Coachsurfing per tal de passar dos dies amb ells. Ens va contestar l’Asma, una dona que viu amb el seu marit i la seva filla a les afores de Teheran. Gràcies a les seves indicacions i després de dues hores (Tehran és enorme!) arribàvem a casa seva.

Es tractava d’una parella de mestres que viuen en un pis de dues habitacions a Tehranshahr, a uns 20 quilòmetres del centre; això a Mallorca és gairebé 1/3 de l’illa, mentre que aquí encara es tractava de la mateixa ciutat!

Sopar a casa de l’Asma i la seva filla

Era la primera casa que veiem i ens va encantar la seva disposició; l’habitació més important de totes és el menjador-sala d’estar. És allà on els iranians passen la majoria del temps i, per tant, ha de ser gran i útil. Per aquesta raó (després hem comprovat que les altres cases són iguals), el centre de la sala està buit, ocupat per una o dues catifes perses enormes envoltades de sofàs i/o butaques. Però la majoria de gent acaba estirant-se al terra, tant per veure la tele com per menjar, quan hi posen una espècie de plàstic a manera de manteleria. És com viure en un etern pícnic! Va ser damunt aquella catifa on també va dormir l’Alessio, amb vàries mantes i coixins. Tot i que en Jordi i jo també vam dormir al terra amb un petit matalàs, ens van deixar l’habitació de la nena.

Ens van fer sopar i vam estar parlant amb ells (sobretot amb l’Asma, ja que el seu marit no parlava anglès). Aquí també vam poder experimentar de primera mà la doble vida que molta gent porta avui en dia a l’Iran o, dit d’una altra manera, la gran diferència que hi ha entre la vida pública i la privada. Només entrar a la casa, l’Asma es va treure el chador (la tela negra que les cobreix de cap a peus) amb la qual ens havia rebut al carrer i es va quedar amb els cabells descoberts i en tiranys...tot un canvi!

Al matí següent vam marxar prest cap a l’ambaixada uzbeka, al centre de la capital. Tot i que vam tardar una eternitat en arribar, un cop allà ens va resultar tot molt fàcil: havíem de deixar els papers corresponents i tornar-los a buscar al cap de 10 dies.  Així que vam tenir temps aquell mateix dia per quedar amb el Sajjad, un jove estudiant de filologia espanyola que també vam conèixer a través de Coachsurfing. Al principi se’ns va fer bastant estrany parlar en castellà amb un iranià, però de seguida ens hi vam acostumar i el Sajjad va resultar ser un sol! Ens va descobrir les nostres primeres delícies gastronòmiques (fins el moment només havíem trobat sandvitxos i kebabs, una espècie de “pinxito” de carn amb arròs o pa) i vam estar passejant per la ciutat. Ens va saber greu no poder estar més amb ell, però havíem de marxar a casa de l’Asma. Aquell vespre ens tocava cuinar a nosaltres. Des d’Itàlia, i amb molt d’ amor, spaghettis! I de casa nostra, truita de patates i ceba! Va ser una nit divertida i tots els veïns del replà van acabar rebent un platet per provar les delícies dels estrangers.

Dinar amb el Sajjad

Ens començàvem a fer una idea de com d’amables i simpàtics son els iranians, però el que no sabíem és que estàvem a uns dies de descobrir la vertadera hospitalitat persa...

Vam arribar a Qazvin sense saber molt bé si quedar-nos-hi ni el que hi faríem, però ens va encantar! Potser era un tema d’expectatives, quan menys t’esperes d’un lloc és quan més et pot sorprendre. Ens vam quedar encantats amb el bazaar i l’antic hammam i amb el fet de descobrir mesquites i mosaics preciosos a qualsevol racó on anàvem.

Mesquita d’Imamzadeh-ye Hussein, Qazvin

 La Joana amb el “còmode” xador obligatori

Dinant al bazaar

Interior d’una mesquita

Una de les moltes mesquites de Qazvin

 

Qazvin va resultar també ser una ciutat molt moderna; el tros de bazaar de prop de la nostra guesthouse havia sigut reformat i l’havien convertit en teteries i tendetes molt mones, amb un estil que ja els agradaria als locals modernetes de Barcelona! El nostre lloc preferit era una teteria decorada com una antiga òptica on la gent, entre cada glop de te i cada bossinada de pastís, podia provar-se ulleres dels anys 60 i 70. Allà hi vam conèixer algú especial: una noia que va formar part de la primera tongada de dones bomber de l’Iran. I un cop més, un gest que a nosaltres ja ens queda molt lluny tenir amb desconeguts; “Sou els meus hostes” ens va dir “així que us hem convidat al te i a les pastes”. I així, sense esperar res més a canvi, ella i el seu company es van acomiadar amb un gran somriure.

Bazaar remodelat de Qazvin

Te amb la primera bombera d’Iran

Ens queden bé?

Aquella mateixa nit vam conèixer al Paul i al Charles, uns francesos que estaven gairebé al final del seu viatge, amb qui vam anar a la vall d’Alamut el dia següent. Les vistes eren una estranya barreja de paisatges àrids i de turonets rodons amb verds intensos, rodejats de pics i rius.

Vall d’Alamut

Agafant forces per pujar al castell

 Vall d’Alamut

L’objectiu era visitar les ruïnes del castell d’Alamut, fortalesa d’un dels cultes religiosos medievals més temuts; els Assassins. De fet, la paraula “assassí” prové d’aquesta secta, seguidors de Hasan-e Sabbah, qui feia servir els seus seguidors per matar figures polítiques i religioses amb la promesa que aquestes accions els portarien al paradís. Per convèncer-los els portava a jardins secrets del seu palau, plens de donzelles on es posaven les botes a fumar hashish. D’aquí el seu nom: “Hashish-iyun”, arrel de l’actual “assassins”.

Muntanya amb les ruïnes del principal castell dels Assassins

Vall d’Alamut

Però la nostra ruta per l’oest d’Iran encara no havia acabat, ens quedava el millor.

Vam arribar a Tabriz després d’unes 6 hores de bus. Allà ens hi esperava el Paul, el francès de Qazvin que hi havia marxat el vespre anterior, amb un hotel ja reservat per a tots. Vam acabar compartint habitació els 4, a mode de colònies! D’aquesta ciutat ens emportem sobretot el bazaar; un edifici laberíntic de 7km quadrats amb tot un seguit de carrerons connectats entre si, en els quals cada zona està destinada a un producte en concret. La més famosa era la timchech (o plaça) de les estores.

Bazaar de Tabriz

Bazaar de Tabriz

Timchech, Bazaar de Tabriz

Timchech, Bazaar de Tabriz

Una de les mesquites del Bazaar en el moment d’esmorzar (nosaltres també en vam rebre)

Jugant a escacs amb el Paul

 Des d’aquesta ciutat vam fer també una excursió d’un dia per conèixer Kandovan, o com l’anomenen popularment, la Capadoccia de l’Iran. L’assentament és conegut per ser un poble troglodita, on els seus habitants viuen en coves excavades a les curioses muntanyes, que semblen promontoris punxeguts de merengue marró. Ben curiós.

Kandovan

Diferents cases de Kandovan

Pastors marcant les seves ovelles, Kandovan

De tornada a Tabriz la generositat del poble Azari es materialitzava en una família en concret; els vam conèixer al bazaar de Qazvin i ens va cridar l’atenció que el seu fill de 8 anys sabés que Barcelona tenia un mercat al centre amb vidres de molts colors (dubto que els nens/es de 8 anys de Barcelona hagin sentit gaire cosa de l’Iran). Ens van fer prometre que els trucaríem un cop a Tabriz i això vam fer.

L’home i el nen ens van portar en cotxe a Elgoli Park (on els iranians van a passejar, fer pícnics, muntar a les atraccions de la fira...) i ens van convidar a tes, pastes i gelats. De tornada, van acomiadar-nos del Paul a l’estació de bus i vam anar a la casa de la família, on ens van convidar a més cafè, pastes i fruits secs. La seva casa era enorme i vam poder descobrir una altra de les característiques de les cases d’aquí; molta gent té una sala d’estar pel dia a dia, amb els sofàs i la televisió, i una altra pels convidats, més de luxe i d’estil palatí. Van insistir en que ens quedéssim uns dies més a aquella ciutat, dormint a casa seva, però vam pensar que seria molt fàcil quedar-se la meitat de les vacances amb una d’aquestes famílies taaaaan amables.

Els nostres amics de Tabriz

Així que vam seguir amb la nostra ruta fins a Ardabil, on la paraula hospitalitat ens fa empetitir cada cop que, a partir d’aquest moment, la comparem amb la definició que en tenim a casa.

Bàsicament ens sobraven tres dies abans de tornar a recollir el nostre visat a la capital, així que vam decidir visitar el famós mausoleu de Sheikh  Safi-od- Din, a Ardabil. Tot i que va ser preciós, tant per dintre com per fora, això no és el que més recordem d’aquesta ciutat. Vam tenir la gran sort de conèixer al Salar al bus de camí a la ciutat. No sabia gaire anglès, però ens enteníem gràcies a les quatre paraules que sabia i al Google Translator. Quan vam arribar a Ardabil ens vam trobar al Reza, amic del Salar, esperant-nos amb el cotxe a la parada del bus. Havia vingut a buscar el seu amic i havien decidit acompanyar-nos fins que trobéssim hotel. Fins i tot van estar preguntant els preus als diferents establiments per a nosaltres, per tal que no ens l’inflessin per ser turistes. Vam passar la tarda amb ells i vam quedar que al matí següent, quan havíem de fer el check-out de l’hotel, ens vindrien a buscar de nou per anar a casa de l’àvia del Salar a deixar les motxilles. I aquí va començar un gran dia que no oblidarem mai!

 Dinar amb el Salar i el Reza

L’àvia té 93 anys i ens esperava assentada al sofà. Semblava no importar-li massa les convencions del país, ja que ens va donar la mà als tres amb molta efusivitat. Vam deixar les motxilles a una de les habitacions i l’amabilitat iraniana es va començar a desplegar; coincidíem amb el dia de la setmana que hi havia d’anar la família per la seva reunió setmanal. Al cap d’una estona vam anar a visitar el mausoleu amb el Salar i la seva cosina, però ens van convidar a tornar per dinar amb tots ells. L’àvia anava a cuinar el seu plat estrella; Kofte, o mandonguilles de carn i arròs amb salseta.

Mausoleu de Sheikh  Safi-od-Din, Ardabil

Interior del mausoleu de Sheikh  Safi-od-Din, Ardabil

Mausoleu de Sheikh  Safi-od-Din, Ardabil, amb el Salar i la seva cosina

Després de la visita turística vam tornar a la casa amb una capsa de pastetes iranianes, però no vam acabar de calcular bé la quantitat, ja que la paraula “família” no acaba de ser el mateix que per a nosaltres. Al menjador de la casa ens hi esperava tothom: la mare del Salar i els seus 3 tiets amb les parelles, el seu germà, els cosins de totes les edats... Fins i tot hi havia una de les tietes del Salar que viu a Tehran. En total, més de 20 persones!

Ens van començar a servir tes i a interessar-se per nosaltres, els nostres països, les nostres professions... Van parar taula al terra de la catifa a mode de pícnic i van començar a treure plats i més plats deliciosos. És impossible dir que no a un iranià. L’excusa de “estic ple” no existeix aquí, així que els nostres plats no van deixar d’estar plens en cap moment.

Esperant per dinar amb part de la nostra família d’Ardabil

Al cap d’unes hores seguíem “a taula”; els estomacs ben plens, els mòbils plens de selfies per inmortalitzar el gran moment i tota la família ja agregada a l’Instagram. El que més recordo d’aquell dia és que en cap moment vam parar de riure; no és pot ser més amable!

Tot i que estava plovent i que al cap d’unes hores teníem un bus cap a Tehran (que de fet, ens havia reservat un dels tiets del Salar per telèfon), la família va decidir que no podíem marxar d’Ardabil sense visitar Sara’eyn, un poble a uns quilometres d’allà famós per les seves termes. Així que ja ens tens a tota la família dividia en cotxes per tal de portar als turistes de visita. Òbviament no hi vam poder fer res allà, per la pluja, però no van desperdiciar l’oportunitat de convidar-nos a un gelat de tornada a Ardabil, feia massa temps que no menjàvem res...

Quan vam tornar a la casa de l’àvia ens vam preparar per tal d’agafar les motxilles i acomiadar-nos; només quedava mitja hora per a que els bus sortís en direcció a Tehran. Però la família ens va fer assentar al sofà. El conductor era amic seu i ens havia reservat els millors seients del bus. La tieta de Teheran i el Salar, que també havien d’anar a la capital, viatjarien amb nosaltres. El conductor no marxaria sense que fóssim al bus, podíem estar tranquils. I mentre ens explicaven tot això, les cosines havien preparats sandvitxos per sopar. Un cop més, no es podia dir que no.

De sobte, tothom es va posar en marxa: “Ràpid, agafeu les motxilles!”. Ens vam acomiadar com vam poder de tots, sense trobar la quantitat de paraules suficients per agrair-los aquell dia tan fantàstic. La cosina del Salar ens esperava a fora amb un got d’aigua, ja que és tradició vessar el líquid mentre t’acomiades d’algú per tal de desitjar bona sort. Tothom era al carrer, amb els seus grans somriures i movent les mans en senyal de comiat.

Havia passat l’hora i el bus ja havia marxat, així que l’hauríem de perseguir amb el cotxe fins a la primera parada, a uns quilometres a les afores de la ciutat. Quan la família va sentir això van pujar tots en un altre cotxe rient tot emocionats, ens acompanyarien en la nostra persecució del bus!

Els dos cotxes van estar passant-se uns als altres fins arribar al punt de trobada amb el bus. Ens anàvem saludant de cotxe a cotxe. Quan vam arribar però el bus encara no havia arribat; ens va donar temps a fer una altra tongada de selfies i de tornar-los a agrair immensament tot el que havien fet per nosaltres; ens els emportàvem al cor!

Després d’aquests dies al nord una cosa ens va quedar clara: la percepció que tenim de l’Iran des de casa no pot estar més equivocada ni distorsionada i, sobretot, no pot ser més injusta. Iran és un país desenvolupat, molt segur i amb una població tan o més culte que l’europea. A tot això, se li ha de sumar la generositat i les ganes sinceres d’ajudar en tot moment que té un poble maltractat constantment pels mitjans de comunicació. A cada poble on hem estat hem tingut una família que ens ha tractat com a tal. Kheili mamnoon!

Els Shahs d’Ardabil