Def. Gran desig o impuls de viatjar, deambular o explorar el món.

Etim. Paraula anglesa. De l'alemany; Wandern (caminar, practicar senderisme) y Lust (plaer, gaudi).

dilluns, 15 de maig del 2017

Índia, fins aviat!

Varanasi

Quan vam decidir descobrir els poblets de Madhya Pradesh, banyats per rius sagrats i plens de ghats (escales) on la gent anava a fer les seves pujas (cerimònies) diàriament, en el fons, i això ho vam descobrir després,  estàvem buscant trobar les sensacions de Varanasi que tant ens van omplir en altres ocasions. Així que després d’haver visitat els diferents pobles vam arribar els dos a la mateixa conclusió: Varanasi només n’hi ha una, i allà ens dirigíem! Ens va semblar bona idea acabar el nostre viatge per l’Índia amb una dosis de intensitat d’aquella que només es troba al nord.

7 del matí als ghats de Varanasi


També coneguda durant un temps com Benarés, es tracta d’una de les 7 ciutats santes del país i a més, també una de les ciutats més antigues del món que mai ha deixat de ser habitada. Allà, s’hi congreguen milers de peregrins que arriben des de diferents punts de l’Índia, molts d’ells després d’un llarg viatge a peu. Varanasi vindria a ser com una Mecca pels hinduistes; al menys un cop a la vida s’ha de visitar. A més, és un gran honor que t’hi cremin i tirin les teves cendres al Ganges, ja que d’aquesta manera t’alliberes del teu cicle de reencarnacions.

L’espiritualitat que desperta el Ganges

 Fusta preparada per la incineració de cossos

Port de Varanasi


Gràcies a totes aquestes circumstàncies, la ciutat és una barreja de colors provinents de les robes taronges dels peregrins, dels saris estampats de les dones, de la roba i els llenços que després d’haver estat netejats al riu s’assequen als ghats i de les barquetes amb fustes reciclades de tots colors que esperen per travessar-te a l’altre banda del riu o per fer-te un tour a la sortida o a la posta del sol.

Grup de dones beneïnt-se al Ganges

Passeig matinal

Vida al riu de bon matí


Tota aquesta gent està repartida pels petits carrerons de la ciutat, plens de botigues, vaques i motos i es troben en constant moviment, anant i venint dels ghats, del temple... Tota la vida es porta a terme de manera pública; des del bany matutí al riu, fins al tall de cabells al carrer, passant per la siesta a una de les ombres dels ghats del Ganges i pel crematori d’un dels teus familiars a la vora del riu. Tot es fa a fora, a la vista tant de locals com de turistes. I això crea un ambient caòtic ple de sorolls i olors que pot fastiguejar-te o encantar-te.

Ghats de Varanasi

Bugaderia de la ciutat

Esmorzar beneït davant del Ganges

 Roba assencant-se


Nosaltres vam quedar-nos encantats amb aquesta ciutat des del primer cop que la vam trepitjar i aquesta vegada no va ser menys. Un cop més, Varanasi no ens decepcionava.

 La Joana demostrant les seves habilitats amb el cricket


Després d’aquests moments ens tocava tornar cap a la capital a passar els nostres darrers dies: menjar plats internacionals i les nostres últimes delícies índies a les diferents terrassetes de Pahar Ganj, fer les últimes compres i enviar-les cap a casa i fer alguna que d’altre visita a diferents monuments de Delhi. I amb tota aquesta activitat també ens tocava començar a fer balanç del nostre viatge pel país, al qual ens hi vam quedar molt més temps que a la resta, però on el temps semblava córrer a un altre ritme. Sempre que deixem Índia ens dona la sensació que ens hi haguéssim pogut quedar més.

Mercat de les especies a Delhi

Pahar Ganj, el nostre barri a Delhi


Ha estat molt bé poder conèixer el sud del país, per poder comparar-lo amb el que ja coneixíem. I el fet d’haver tornat al cap de 7 anys, també ens ha deixat veure altres canvis produïts pel temps.

A l’Índia del sud tot es viu a un altre ritme; la gent, per exemple, és molt més tranquil·la. No hi ha tants crits al carrer ni t’atossiguen massa per tal que pugis al seu taxi o compris a la seva tenda.

Al anar a comprar bitllets de tren a les estacions, no vam acabar en una espècie de lluita per tal d’intentar parlar amb el venedor mentre aguantàvem tres persones que ens intentaven passar al davant ja amb els diners a la mà, preparats per colar-se. Increïblement, al davant de les guixetes hi havia cues de persones esperant més o menys amb paciència, el seu torn. Sempre hi havia algú que intentava anar per la via ràpida (no oblideu que això és Índia!) però la gent comença a queixar-se quan ho veu i els fan posar al final de la cua.  

Aquesta actitud més relaxada la transmeten també al seu menjar; les espècies estan utilitzades amb molta cura per tal de crear una barreja perfecte al paladar que no pretén sobtar-te, sinó delectar-te. És així que al sud del país vam menjar els plats més exquisits que, estem segurs, trobarem a faltar ben prest: no solament les verdures sinó també el peix i el marisc es barrejaven amb espècies, llet de coco i brous creant salses cremoses i fines que acompanyàvem amb pans tendres i esponjosos.

Les ciutats i els pobles, en general, també els vam percebre de manera molt diferent. Els carrers estaven molt nets i tranquils i la gent no esperava tirada pel terra a que arribés el tren i si ho feien, s’assentaven en un raconet per no molestar gaire als que caminaven per les vies.

El nord, en canvi, és una altra història. Les ciutats són més caòtiques i, per tant, sorolloses. El trànsit sembla tenir l’objectiu d’incomplir quantes més normes de circulació millor i els vianants, que són l’últim mono, intenten sobreviure al carrer com poden. La gent està sempre per tot arreu i es para, a seure o a dormir, per totes bandes. Fins i tot els conductors dels ciclorikhshaws no es molesten en baixar del seu vehicle, sinó que l’aparquen on poden i es fan un nus a sobre del seient dels tripulants a l'hora de dormir.

Però aquesta intensitat també es pot observar en altres aspectes de la seva vida. Com per exemple en els temples. La gent sembla molt més devota al nord; les campanes dels temples no paren de sonar, els cants de sentir-se pels passadissos i el fum de les espelmes d’oli no para d’envair l’aire. I són precisament aquestes imatges les que ens venen al cap quan pensem en l’Índia i van ser les que vam trobar a faltar una mica al sud del país.

Sadhu (sacerdot hinduista). 


Tot i això hem de dir que, en els set anys que han passat des de la nostra última visita, també vam trobar alguns canvis que ens van sorprendre un cop vam tornar a trepitjar el nord. Quan estàvem al sud pensàvem “per allà dalt tot està més brut”, però, tot i que segueix sent veritat si els compares amb els seus veïns meridionals, ens vam emportar una grata sorpresa al trobar papereres pels parcs i carrers i fins i tot urinaris públics per començar a canviar els carrers. Però el més sorprenent és que la gent els utilitzava!!

Els gossos, que pels hinduistes són la reencarnació de lo pitjor de la societat (violadors, lladres, assassins...) ja no estaven tractats a patades pels vianants que s’avorrien i decidien fer-los pagar per les seves antigues accions. Si que és veritat que, en general, gairebé tots tenien sarna al nord, però la gent simplement els ignorava i els deixava fer la seva.

Estem molt contents d’aquests petits canvis que estem segurs que s’aniran propagant i s’ampliaran a altres sectors de la vida diària. Tot i que això canviarà la nostra estimada Índia, serà un canvi cap a molt millor i, a més, estem segurs que l’Índia seguirà sent sempre especial, passi el que passi, i que ens seguirà trasbalsant el cos a cada visita.

El Ganges de bon matí.


Un viatge a aquest país es com haver comprat una entrada per un concert d’un dels teus grups de reggae preferits. Vas a l’actuació amb ganes d’escoltar la música i de ballar una mica; moure les espatlles (i si et sents agosarat fins i tot els malucs!) a ritme de la música. De sobte i sense cap tipus d’avis, el ritme canvia, el tempo s’accelera poc a poc i es transforma en rock. La gent està boja al teu voltant; tothom balla, salta i s’empenyen uns contra els altres. Tu havies vingut a veure un concert tranquil i ets l’únic que està parat al mig de la pista, així que decideixes intentar-ho. Comences saltant una mica, provant com et sents amb aquesta nova situació. Veus que no està tan malament i saltes una mica més. Al final et trobes com la resta, no t’ha quedat un altre remei que adaptar-te, però t’hi sents bé. La situació és molt més extenuant, fins i tot a vegades esgotadora. Però tota aquesta adrenalina, al final, et compensa de sobres.

I per aquesta recompensa i per complir amb la nostra promesa estem segurs que tornarem a aquest país; hem de veure com l’Indra ha crescut sa i fort fins arribar-nos a les espatlles i hem de tornar per poder sentir la cançó que la Megane ens tingui preparada. Fins aviat.


Puja per la pau al món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada