Seguint la ruta de la seda pel desert de l'Iran

Desert dels Kaluts

Vam marxar del nord oest emocionats de tota la hospitalitat rebuda. El que no sospitàvem era que aquesta es seguiria allargant a la tornada a Tehran... El bus nocturn que ens portava a la capital el vam fer juntament amb la tieta del Salar, el noi que havíem conegut a Ardabil. Eren les sis del matí quan arribàvem i la tieta, enlloc de pensar que estava cansada, que els seus fills dormien, o qualsevol excusa que se’ns hagués passat a nosaltres pel cap, ens va convidar a esmorzar! Va despertar el seu fill per a que ens vingués a recollir, un cop a casa va enviar l’altre fill a comprar pa i, en poc més d’una hora, ja tornàvem a ser fent un pícnic enmig del menjador d’algú que ens tractava com a un familiar seu.

Cap a les onze, enmig d’un munt d’elogis, abraçades i ofertes d’àpats vam marxar cap al nostre hotel. Tehran no té massa per veure, però vam aprofitar per donar voltes per l’enorme bazaar de la ciutat. 

Bazaar de Tehran

Aquell era el dia del meu aniversari i jo ja intuïa que tant l’Alessio com la Joana s’havien encaparrat en celebrar-ho, tot i les dificultats. Així doncs després de dinar vam començar a donar voltes sense massa sentit per tal de fer temps quan de cop; sorpresa! Vam venir veure el nostre amic Sajjad, qui ens va portar a un cafè modern i maco del centre. Allà, entre jocs, riures i cerveses sense alcohol, de cop va sonar el “Happy birthday” amb tots els cambrers portant un pastís de xocolata que havia comprat el Sajjad per a l’ocasió. Com us podeu imaginar em moria de la vergonya però, tot i això, va ser una manera molt maca de celebrar l’aniversari.

Celebrant el meu aniversari, Tehran

Després d’això, la Joana i l’Alessio em tenien una altra sorpresa preparada. Vam travessar mitja ciutat i vam entrar a un restaurant tradicional iranià. Allà ens vam trobar un altre amic, el Shevin, qui ens esperava sol en una taula amb una bandera belga (ell és mig belga), una altra italiana, i per acabar, una espanyola! A qualsevol altra país aquell hagués estat un restaurant per turistes de la Imserso, a Iran però, allò era el més semblant possible a una discoteca, amb música, gent cantant i aplaudint i, en general, festa. Així doncs, amb música, molt bon menjar persa i ni una gota d’alcohol vam celebrar un dels aniversaris més estranys i entranyables que hagi pogut tenir.

Sopar d'aniversari "a lo Imserso", Tehran

Restaurant "Imserso" amb l'escenari a la dreta, Tehran

El següent dia vam anar a recollir el visat d’Uzbekistan i vam córrer a l’estació d’autobus per marxar cap a Yazd, ens moríem de ganes de començar a veure i viure l’Iran més típic i conegut. Com moltes de les ciutats que visitaríem els propers dies, Yazd va ser durant segles una ciutat important de la ruta de la seda. Actualment però, és una de les tres ciutats més visitades del país, cosa que vam notar de seguida. Al principi ens donava la sensació que a cada mesquita que visitàvem trobàvem sempre algun grup de turistes. Quan vam començar a endinsar-nos als interminables carrerons del casc antic això va canviar i alhora vam entendre per que aquesta ciutat és tant visitada.

Skyline de Yazd

Porta de la Jameh Mosque, Yazd 

Jameh Mosque, Yazd 

Nen fent els seus primers "pinitos" en les oracions, Jameh Mosque, Yazd 

Yazd està al desert, enmig d’una gran vall formada per dues serralades amb neu a les cimes. Tot el centre històric és un enorme laberint de cases de fang i palla, amb túnels, cases tradicionals, cisternes d’aigua i petits antics monuments. El que encara impressiona més però, es poder treure el cap per les terrasses, on enmig del gran mar de fang i palla que formen totes les cases de més o menys la mateixa alçada es poden veure els badgirs, xemeneies atrapa vents que serviren per enviar aire a l’interior de les cases per tal de refredar-les. Impressiona veure com la ciutat estava tan ben preparada per les extremes condicions meteorològiques; a més dels badgirs, els sostres de les vivendes eren tots alts i amb forma punxeguda per mantenir una temperatura moderada i, al carrer, a més de tenir molts túnels per tal de protegir-se del sol, es podien trobar les cisternes cada pocs metres; túnels cavats desenes de metres cap abaix on mantenien la poca aigua que tenien fresca i neta. Caminant per Yazd un té realment la sensació d’haver retrocedit en el temps, de veure allò que els comerciants de la ruta de la seda trobaven després de caminar dies sencers pel desert.

Amir Charhmaq Mosque, Yazd

Carrerons de Yazd

Una de les moltes cisternes de la ciutat amb els badgirs (o xemeneies de vent) de fons, Yazd

Yazd és a més una de les ciutats amb més presència Zoroastra, la religió de l’imperi Persa abans que arribessin els àrabs fa uns 1400 anys. Els Zoroastrisme és una religió dualista, i té a Zoroastre o Zaratustra (de fa més de 3000 anys) com a profeta. Anomenen a Deu Ahura Mazda i tenen la creença que el cos humà és impur, així doncs és un sacrilegi enterrar els morts. És per això que allà on hi ha zoroastres hi ha torres del silenci, torres on es col·loquen els morts per tal de ser menjats pels voltors. Aquí a Yazd es troben aproximadament uns 40.000 seguidors dels 150.000 que hi ha al país. Mostra d’això són el temple del foc del centre de la ciutat i els vestigis de les torres del silenci, utilitzades fins fa poc més de 50 anys. Els zoroastres tenen una altra peculiaritat, i és que no estan influenciats per la sharia, o llei islàmica, i per això es veuen a Yazd força dones tradicionals que no porten el negre chador, sinó que es tapen el cap amb acolorits vels.

Les torres del silenci dels zoroastres, Yazd

Representació gràfica i realista de l'interior de la Torre del Silenci.
Observeu el voltor de la dreta a punt d'atacar... Yazd

Dels magnífics carrerons de fang i les mesquites plenes de colors, vam anar a perdre’ns per Meymand, el segon poble troglodita del viatge. Aquí vam arribar-hi de nit i vam llogar una cova per dormir-hi. Al despertar-nos, vam descobrir tot un poble cavat a la roca; cases, estables i fins i tot la mesquita estaven tots dins petites i fosques coves cavades al llarg de la muntanya. Tota una experiència!

Coves troglodites de Meymand

Interior de la nostra cova. Cave Sweet Cave

De tornada a la civilització, vam arribar a Kerman, un altre antic centre de la ruta de la seda on vam conèixer la Fahime i el Mohsen. Aquests són dos cosins que porten el millor restaurant que vam trobar a la ciutat i que, després de fer-los perdre molt temps de feina xerrant amb nosaltres, ens van preparar una gran sorpresa; una festa improvisada a mitja tarda sense vels i amb música tradicional tocada pel Mohsen i la Nadia. La Nadia, suïssa, l’única estrangera de la ciutat a part d’una rwandesa, ens va donar molts consells pel viatge i tots tres en general ens van fer passar una de les millor tardes al país. Gràcies!

Tot i que no en donàvem un duro, Kerman, com totes les altres ciutats no turístiques de l’Iran, ens va acabar encantant. Gent simpàtica, un bazaar maco, actiu i agradable, i les mesquites plenes de rajoles acolorides van convertir en un lloc que recordarem.

Plaça del bazaar de Kerman

Porta del bazaar, Kerman

Detall de la JAmeh Mosque de Kerman

Antic hammam Vakil convertit en teteria, bazaar de Kerman.

Fem una paradeta per descansar, Hammam Vakil

Un dels nostres millors àpats de l'Iran! Al restaurant Keykhosro, Kerman

Els nostres amics del Restaurant Keykhosro, Kerman

El principal atractiu de Kerman però està fora d’aquest. Vam contractar un conductor per dos dies i ens va portar a Bam, la ciutadella de fang més gran del món i un dels centre més importants en la ruta de la seda. Una ciutat sencera feta de fang encerclada per una muralla i vigilada per un imponent castell també de fang. Aquest poble, deshabitat durant més de cent anys va patir un gran terratrèmol el 2003 que pràcticament el va destruir completament. Malgrat esforços sapastres de la UNESCO per rehabilitar-lo, Bam és actualment un gran poble en ruïnes.

Muntanyes de camí a Bam

Ruïnes de l'antiga ciutat de Bam

La següent parada va ser Rayen, un altre poble de fang també en ruïnes però molt més ben conservat que Bam. Les seves cases plenes de passadissos i la manca d’altres visitants feien d’aquest antic poble el lloc perfecte per explorar i sentir-se com un nen jugant en un laberint; podíem entrar a totes les petites habitacions, pujar per les escales i amagar-nos pels racons.

Ruïnes de l'antiga ciutat de Rayen

Però el dia encara no havia acabat i quedava el més impressionant. Després de passar per les Muntanyes Colorades, vam arribar al desert dels Kaluts on segles de vent sempre dirigit cap a la mateixa direcció, han modelat l’arena formant precioses escultures per les quals un es pot perdre. Pujats a una muntanyeta vam veure la posta de sol. D’allà, amb el munt d’imatges que ens havia deixat el dia per digerir, ens en vam anar a dormir a un oasis enmig del desert.

Les Muntanyes Colorades

Desert dels Kaluts

El següent dia ja era de tornada a Kerman, però de camí vam parar a Mahan per visitar una de les creacions humanes  que més ens ha sorprès a l’Iran. Tal i com ho va descriure una iraniana que ens havíem trobat el dia anterior; “una perla enmig del desert”. Fa uns 150 anys, una princesa va pensar que volia una casa d’estiueig agradable, el problema és que aquesta vivia en el semidesert. Això en l’era Qajar (dinastia de despilfarradors) no va ser cap problema i es va construir la casa envoltada de fonts, flors i arbres de més de 30 metres. Arribar al Bagh-e Shahzde és com arribar a un altre planeta; en 20 segons passes de l’enorme esplanada seca que forma la vall a un jardí fresc i verd ple de fonts. Un espectacle!

I del desert del centre del país a les illes del golf Pèrsic. Continuarà...

Jardí de  Bagh-e Shahzde, Mahan