Wanderlust: Tirumala: Enriu-te’n del Vaticà o de la Meca...

Oferint espelmes i cocos a Venkateswara

Visitant altres països, sovint te n’adones de com de retallada és l’educació i informació que rebem. Quan pensem en una peregrinació, ens ve al cap Lourdes, Santiago de Compostela o com a molt la Meca. Doncs bé, quan arribes a l’Índia, aprens que ni el Vaticà, ni Jerusalem ni la Meca es poden considerar llocs de peregrinació importants al costat de Tirumala. Tirumala? Si, nosaltres tampoc n’havíem sentit a parlar mai. Aquí arriben cada dia entre 50.000 i 100.000 peregrins de tots els punts de l’Índia, 500.000 en ocasions especials, i tots ells venen per tal de poder resar a Venkateswara, un dels avatars de Vishnu. Això fa un total d’entre 30 i 40 milions de peregrins anuals, fent Tirumala el lloc sagrat més visitat del món!

Comença la peregrinació!

La peregrinació comença a Tirupati, la ciutat que viu de les riuades de gent que arriben cada dia per anar al temple, que està amunt d’una muntanya. Sabem que per arribar-hi hem de fer uns 12 quilòmetres de pujada en gran part per escales. El que no sabem però, és que ho hem de fer tot descalços!

Primers esglaons, només en falten 4000

Cadascú fa la peregrinació a la seva manera

Descalços i preparats!

Comencem a pujar i veiem com cada un dels més de 4000 esglaons està pintat, empastifat i amb un petit foc. I és que mentre pugen, alguns peregrins compren pasta de diferents colors o material inflamable i ho van col·locant a les escales així com van pujant.

Escales i més escales, i amb tots els Indis descansant,
alguns triguen més de 6 hores en fer els 12 km!

Des del principi sempre tenim algú parlant amb nosaltres: "D’on sou? Us agrada això? Primer cop a l’Índia? Esteu cansats? Ens podem fer una foto junts? I ara una foto amb ella (Joana)?" La companyia i alguna parada per menjar i beure fan la pujada molt agradable.

A mig camí trobem una espècie de peatge on et fan una fotografia i on et donen el carnet del peregrí, que teòricament ens dona un munt d’avantatges un cop arribats al temple. Seguim caminant descalços i els peregrins cada cop estan més emocionats així com cansats (els indis no estan gens en forma). De tant en tant se senten crits de grups: GOVINDA!!! GOVINDA!!!

Els nostres carnets amb foto i tot

Després d’unes quantes hores arribem al final. Pensàvem trobar-nos el temple, però no. A sobre la muntanya hi ha tota una ciutat gestionada per un consorci administrador. Tirumala és el temple amb més donacions del món, i com vam entendre al moment, 60.000 peregrins diaris s’han d’organitzar. A dalt doncs, la ciutat té un munt d’hotels, de pagament i gratuïts, restaurants, botigues i un munt d’edificis que en cap moment vam entendre per a què servien. Amb tots els diners que reben diaris, entre d’altres coses el consorci dona feina a més de 20.000 treballadors!

Botigues plenes de souvenirs religiosos

Seguim caminant descalços entre edificis, hotels i botigues fins que finalment veiem de lluny el temple. Abans però, parem a menjar. A Tirumala, a part d’un munt de restaurants i xiringuitos, hi ha un macro restaurant gratuït. I com que som peregrins afamats ens hi dirigim de cap!

Mmmmmm....

Peregrins resant i fent ofrenes en direcció al temple principal

Anem cap al temple i veiem que l’entrada no està oberta. Veiem també cues i cues de persones dins d’una espècie de gàbies metàl·liques. Donem unes quantes voltes, i després de preguntar a molta gent què hem de fer i com, ens informen que la cua per entrar al temple és d’entre 3 i 15 hores!!!

Al final però, un home ens diu que com som turistes i es veu que no som hindús, hem d’entrar per una porta per “demostrar” que som devots de Venkateswara, i que de pas, per aquesta porta ens deixarien entrar sense fer tota la cua. Entrem per la porta i ens fan firmar un munt de papers on en teoria estem confirmant la nostra gran devoció pel deu en concret. GOVINDA!! Després però, el negoci es barreja amb la religió i ens diuen que per entrar sense tanta cua s’ha de pagar, i bastant! Com que no volem fer 10 hores de cua, acabem pagant...

Sembla més una presó que no pas una cua

Tot i això acabem en una de les gàbies metàl·liques esperant que l’últim tram de la cua avanci. La proximitat al temple es nota en tots els peregrins que ens envolten. Els crits de GOVINDA!!! Són cada cop més forts. Cada cop que la cua es mou tothom s’estreny més i més i fa que els trenta i pico graus es facin insuportables. Al cap d’una hora, suats i pressionats per tots cantons, la nostra cua es mou i entre corredisses i més empentes acabem entrant.

Un cop dins creuem entre molta gent dues sales amb columnes de marbre plenes de sanefes i deus. Creuem l´última porta, i per fi veiem l’interior del temple. Una espècie de plaça quadrada envoltada d’arcs i al centre un temple totalment daurat. Aquí també trobem cues i empentes, ara però per poder anar davant de la figura guarnida del deu Venkateswara. Aquí els crits són continus, la gent està molt emocionada, ajunten les mans resant mentre orienten el cos cap al deu. Gairebé tothom porta algun tipus d’ofrena; diners, flors, cocos...

Per veure el deu entrem a una sala tota daurada també feta amb corredors tipus "cua de Port Aventura". Aquí però, tot i que la cua per arribar-hi ha estat d’hores, ningú pot estar-s’hi més de 10 segons, ja que els sacerdots van fent passar la multitud a tota velocitat.

Temple vist des de fora. La torre daurada és el temple principal
que conté la figura del deu Venkateswara

Gairebé sense adonar-nos-en tornem a ser a la plaça i ens posem a caminar envoltant el temple interior. Els peregrins, un cop feta l’ofrena a Venkateswara segueixen resant a petites figuretes dels corredors laterals, resant a les parets dels temples principals, o fent cua de nou ara per tirar diners als enormes sacs custodiats pels sacerdots del temple. A un lateral veiem l’habitació on alguns sacerdots recullen els diners de donacions i ofrenes; una sala enorme amb muntanyes de bitllets que van sent col·locats en baüls. Un dineral!

Seiem a un lateral a contemplar i digerir tot el que passa al nostre voltant. És molta la intensitat amb que es viu la peregrinació i visita al temple. Riuades de gent van passant davant nostre resant, cridant i oferint bitllets i cocos. Al cap d’uns minuts, i de nou fent cua, sortim del temple.

Un cop fora veiem en un cartell que avui és l’últim dia del festival flotant que s’ha estat fent al tanc del costat del temple durant la darrera setmana. Així que ens dirigim al tanc, hi faig una capbussada per refrescar-me i beneïr-me de pas, i ens assentem per esperar el festival.

Temples preparats per la cerimònia, i jo beneïnt-me

Dues hores més tard, una barca/templet plena de llums i colors i amb uns deus adornats amb moltes flors, comença a donar voltes al tanc amb música estrident i amb tots els peregrins eufòrics en veure passar la barca davant seu. A l’interior de la barca uns sacerdots van fent cerimònies als deus mentre uns altre toquen la música que sona a tot volum pels altaveus. L’espectacle és emocionant, cutre i espectacular alhora, un mix de moltes coses que no deixa indiferent a cap dels espectadors.

Barca/templet donant voltes

Interior de la barca/temple

Sortim del tanc per sopar, donem unes quantes voltes més per l’enorme complex sagrat, i finalment aconseguim tornar al poble amb un 4x4 compartit en el que només amb l’ajuda de Venkateswara no acabem tenint un accident. Arribem a l’hotel cansats i amb una acumulació d’emocions i vivències que ens costarà dies poder digerir.