Ruanda: passat i present

Institut de Morambi, on les autoritats van agrupar unes 50.000 persones amb la promesa de protegir-les. Un cop aquí, els van tancar, els van tallar la llum, els van negar tot tipus de menjar i després de dues setmanes esgotant-se, a les 3 del matí els van atacar, primer l'exèrcit amb armes, i finalment els veïns amb matxets per rematar-los. Va morir la gran majoria.

El 4 d’abril del 1994 va començar l’aniquilació planejada de la ètnia Tutsi i tots els seus “aliats”, un genocidi brutal en el que amics torturaven amics, veïns feien presenciar als petits de les famílies com violaven les seves mares abans de matar-les amb matxets i familiars es delataven o mataven.

Hi ha moltes maneres de descriure el que va passar: brutalitat, bogeria, manipulació, traïció, ... Però el que m’agradaria tractar aquí, és la vergonya.

La vergonya d’un país sencer que va decidir matar els seus amics, veïns i familiars per fets inventats per gent que ni tant sols coneixien, diferències inventades que van convertir pagesos normals en assassins de nadons, botiguers en violadors i torturadors i, en definitiva, la persona més normal de totes en assassins sense pietat de tot aquell que estava assenyalat.

La vergonya d’uns polítics que, pels seus propis interessos, van manipular el país sencer per tal que odiessin la minoria Tutsi, el 15% del país. Durant dècades, els polítics van anar sembrant la llavor de l’odi a través de la ràdio i dels continus manifests totalment racistes i irracionals.

La vergonya que mai han sentit ni sentiran tots aquells que van preparar l’última acció; el genocidi planejat per acabar amb més d’un milió de persones en menys de tres mesos. A través de l’assassinat d’un president totalment anti-Tutsi però massa dèbil com per exterminar sense compassió i matant només deu soldats belgues van aconseguir posar en marxa un pla aterrador. Aquests són aquells que, després del genocidi, van poder fugir amb l’ajuda d’un munt de països i defensar amb total llibertat que el que havia passat a Ruanda en cap cas era un genocidi, sinó una “simple guerra civil”.

La posició molt més que vergonyosa de l’església, que va jugar un paper importantíssim en l’augment de l’odi a través de capellans que no deixaven de predicar en contra de part de la població. Els molts capellans que, tot just va començar el genocidi, van convidar a nens, nenes, dones, vells i en definitiva tot aquell que estava perseguit, a refugiar-se a les esglésies per després cridar les guerrilles per a que massacressin a tot aquell que s’hi trobava dintre.

Però com de costum, les culpes i vergonyes s’han de repartir encara més i som també els països occidentals els que hauríem de sentir-nos profundament avergonyits. Començant pels alemanys; els primers colonitzadors de Ruanda que davant d’una societat pacífica, on les dues ètnies predominants es relacionaven i casaven entre ells, van decidir seguir la màxima de “divideix i venceràs”. Així que només arribar van decidir fer-se amics només de la minoria Tutsi a base de privilegis per tal de derrocar el país, en general de majoria Hutu.

El belgues, que van arribar després dels alemanys i van decidir que el anteriors no havien fet prou. Així que van declarar Tutsi tot aquell amb més de 10 vaques i Hutu la resta, fent una clara diferència entre rics i pobres. Poc contents amb les grans diferències que creaven, van decidir imposar un carnet d’identitat que especifiqués la tribu, no fos cas que algú es confongués. Després de setanta anys treballant intensament per separar, enfrontar i empobrir una societat abans unida, els belgues van marxar, deixant un país ple de rencors i sense cap mena de recurs a les mans de polítics racistes i corruptes de la ètnia Hutu.

Però el premi a la vergonya dels països occidentals sens dubte recau en els francesos, els grans aliats de Ruanda per molts anys. Durant dècades van mantenir una gran amistat amb el president del país, proporcionant-li armes, diners i entrenament. I és que a partir del 1990 l’exercit francès va decidir entrenar les guerrilles Hutus creades pel govern; ensenyant a matar amb matxets, a fer servir armes... Després d’això, i pocs dies abans que tot comencés, el govern francès va vendre una gran quantitat d’armes al govern ruandès, així com va proporcionar els diners en préstec per la seva compra. Quan el genocidi estava acabant i la comunitat internacional per fi havia decidit intervenir, la vergonya francesa havia de ser encara major. Van ser els primers en arribar al país i, mentre l’exèrcit ruandès d’alliberació (FPR) començava a guanyar territori pel nord, van anar al sud del país per tal d’aturar el nou exèrcit i permetre a tots els assassins marxar al Congo, on els esperaven amb els braços oberts. A tal punt va arribar l’ajuda dels francesos, que quan trobaven Tutsis amagats, els agrupaven per després abandonar-los sense previ avís a la mercè de les guerrilles Hutus.

Vergonya de la ONU, que va disposar de tota la informació del que passaria abans del 4 d’abril i, enlloc d’actuar, va decidir retirar tots els efectius que tenien al país. En paraules del cap militar del grup de la ONU que ja estava a Ruanda just abans del genocidi, només amb 5000 soldats es podria haver evitat qualsevol conflicte, només 2500 més dels que ja estaven al país.

I per acabar no podem oblidar la vergonya que hauria de tenir tota la comunitat internacional quan va decidir ignorar durant cent dies el que passava al país. Després de la 2ª guerra mundial es va crear la paraula genocidi, i es va decidir lluitar activament contra tot tipus d’extermini. És per això, que mentre el genocidi passava, tots els governs de la ONU van inventar tot tipus d’eufemismes per descriure la guerra, fet que permetia no actuar. A més, quan tot ja estava decidit i es va decidir votar per tal d’intervenir, els Estats Units van posar un veto sense motius que va endarrerir encara quatre dies més l’acció. Els Estats Units per cert, tot i signar el tractat d’acció, va trigar més de cents dies més a enviar qualsevol ajuda.

Quan culpem als polítics de les terribles accions que cometen, acostumem a cedir la culpa, a no veure que som nosaltres els qui els hem votat i, per tant, els culpables de les seves accions en última instància. Per tant, part de la vergonya també ha de recaure en tots aquells que vam votar aquells governs o no vam fer res en contra.

Malgrat el gran desastre humà que va suposar l’extermini de gairebé un milió de persones, els 2 milions de refugiats, i el fet que dues terceres parts del país s’hagués de desplaçar també s’ha de veure algun fet positiu. I aquest se’ns dubte és la recuperació miraculosa que ha fet el país. Després dels fets, el govern va prohibir per la prosperitat la distinció entre Hutus i Tutsis, declarant a tothom simplement ruandès. Es van crear tribunals locals on el fet de declarar suposava complir la meitat de la sentència amb treballs socials d’ajuda a les víctimes directes. Així doncs, una persona podia anar al tribunal, declarar que havia matat o torturat a la família dels assistents, demanar perdó, indicar el lloc on es trobaven els cossos i complir la meitat de la seva sentència construint una casa a aquella mateixa família. 

El país es va omplir de memorials, totes les fosses van ser exhumades i es van poder enterrar religiosament les restes trobades. Totes aquestes accions i una voluntat activa i real de la població de perdonar i tirar endavant, han fet que Ruanda, tot i que sembli mentida, sigui ara un país unit que avança, sempre però amb el record de totes les vergonyes que esperen que mai es repeteixin.

Camp de refugiats congolesos al sud de Ruanda. A més de fer tot el possible per arreglar els errors del passat, Ruanda, juntament amb Uganda té una de les lleis més avançades pel que fa als refugiats, ajudant així a la població amb problemes dels voltants.