 |
| Institut de Morambi, on les autoritats van agrupar unes 50.000 persones amb la promesa de protegir-les. Un cop aquí, els van tancar, els van tallar la llum, els van negar tot tipus de menjar i després de dues setmanes esgotant-se, a les 3 del matí els van atacar, primer l'exèrcit amb armes, i finalment els veïns amb matxets per rematar-los. Va morir la gran majoria. |
El 4 d’abril del 1994 va començar l’aniquilació
planejada de la ètnia Tutsi i tots els seus “aliats”, un genocidi brutal en el
que amics torturaven amics, veïns feien presenciar als petits de les famílies
com violaven les seves mares abans de matar-les amb matxets i familiars es
delataven o mataven.
Hi ha moltes maneres de descriure el que va
passar: brutalitat, bogeria, manipulació, traïció, ... Però el que m’agradaria
tractar aquí, és la vergonya.
La vergonya d’un país sencer que va decidir matar
els seus amics, veïns i familiars per fets inventats per gent que ni tant sols
coneixien, diferències inventades que van convertir pagesos normals en
assassins de nadons, botiguers en violadors i torturadors i, en definitiva, la
persona més normal de totes en assassins sense pietat de tot aquell que estava assenyalat.
La vergonya d’uns polítics que, pels seus
propis interessos, van manipular el país sencer per tal que odiessin la minoria
Tutsi, el 15% del país. Durant dècades, els polítics van anar sembrant la
llavor de l’odi a través de la ràdio i dels continus manifests totalment
racistes i irracionals.
La vergonya que mai han sentit ni sentiran
tots aquells que van preparar l’última acció; el genocidi planejat per acabar
amb més d’un milió de persones en menys de tres mesos. A través de l’assassinat
d’un president totalment anti-Tutsi però massa dèbil com per exterminar sense
compassió i matant només deu soldats belgues van aconseguir posar en marxa un
pla aterrador. Aquests són aquells que, després del genocidi, van poder fugir
amb l’ajuda d’un munt de països i defensar amb total llibertat que el que havia
passat a Ruanda en cap cas era un genocidi, sinó una “simple guerra civil”.
La posició molt més que vergonyosa de
l’església, que va jugar un paper importantíssim en l’augment de l’odi a través
de capellans que no deixaven de predicar en contra de part de la població. Els
molts capellans que, tot just va començar el genocidi, van convidar a nens,
nenes, dones, vells i en definitiva tot aquell que estava perseguit, a
refugiar-se a les esglésies per després cridar les guerrilles per a que
massacressin a tot aquell que s’hi trobava dintre.
Però com de costum, les culpes i vergonyes
s’han de repartir encara més i som també els països occidentals els que hauríem
de sentir-nos profundament avergonyits. Començant pels alemanys; els primers
colonitzadors de Ruanda que davant d’una societat pacífica, on les dues ètnies
predominants es relacionaven i casaven entre ells, van decidir seguir la màxima
de “divideix i venceràs”. Així que només arribar van decidir fer-se amics només
de la minoria Tutsi a base de privilegis per tal de derrocar el país, en
general de majoria Hutu.
El belgues, que van arribar després dels alemanys
i van decidir que el anteriors no havien fet prou. Així que van declarar Tutsi
tot aquell amb més de 10 vaques i Hutu la resta, fent una clara diferència
entre rics i pobres. Poc contents amb les grans diferències que creaven, van
decidir imposar un carnet d’identitat que especifiqués la tribu, no fos cas que
algú es confongués. Després de setanta anys treballant intensament per separar,
enfrontar i empobrir una societat abans unida, els belgues van marxar, deixant
un país ple de rencors i sense cap mena de recurs a les mans de polítics racistes
i corruptes de la ètnia Hutu.
Però el premi a la vergonya dels països
occidentals sens dubte recau en els francesos, els grans aliats de Ruanda per
molts anys. Durant dècades van mantenir una gran amistat amb el president del
país, proporcionant-li armes, diners i entrenament. I és que a partir del 1990
l’exercit francès va decidir entrenar les guerrilles Hutus creades pel govern;
ensenyant a matar amb matxets, a fer servir armes... Després d’això, i pocs
dies abans que tot comencés, el govern francès va vendre una gran quantitat
d’armes al govern ruandès, així com va proporcionar els diners en préstec per
la seva compra. Quan el genocidi estava acabant i la comunitat internacional
per fi havia decidit intervenir, la vergonya francesa havia de ser encara major.
Van ser els primers en arribar al país i, mentre l’exèrcit ruandès
d’alliberació (FPR) començava a guanyar territori pel nord, van anar al sud del
país per tal d’aturar el nou exèrcit i permetre a tots els assassins marxar al
Congo, on els esperaven amb els braços oberts. A tal punt va arribar l’ajuda
dels francesos, que quan trobaven Tutsis amagats, els agrupaven per després
abandonar-los sense previ avís a la mercè de les guerrilles Hutus.
Vergonya de la ONU, que va disposar de tota la
informació del que passaria abans del 4 d’abril i, enlloc d’actuar, va decidir
retirar tots els efectius que tenien al país. En paraules del cap militar del
grup de la ONU que ja estava a Ruanda just abans del genocidi, només amb 5000
soldats es podria haver evitat qualsevol conflicte, només 2500 més dels que ja
estaven al país.
I per acabar no podem oblidar la vergonya que
hauria de tenir tota la comunitat internacional quan va decidir ignorar durant
cent dies el que passava al país. Després de la 2ª guerra mundial es va crear
la paraula genocidi, i es va decidir lluitar activament contra tot tipus
d’extermini. És per això, que mentre el genocidi passava, tots els governs de
la ONU van inventar tot tipus d’eufemismes per descriure la guerra, fet que
permetia no actuar. A més, quan tot ja estava decidit i es va decidir votar per
tal d’intervenir, els Estats Units van posar un veto sense motius que va
endarrerir encara quatre dies més l’acció. Els Estats Units per cert, tot i
signar el tractat d’acció, va trigar més de cents dies més a enviar qualsevol
ajuda.
Quan culpem als polítics de les terribles
accions que cometen, acostumem a cedir la culpa, a no veure que som nosaltres
els qui els hem votat i, per tant, els culpables de les seves accions en última
instància. Per tant, part de la vergonya també ha de recaure en tots aquells
que vam votar aquells governs o no vam fer res en contra.
Malgrat el gran desastre humà que va suposar
l’extermini de gairebé un milió de persones, els 2 milions de refugiats, i el
fet que dues terceres parts del país s’hagués de desplaçar també s’ha de veure
algun fet positiu. I aquest se’ns dubte és la recuperació miraculosa que ha fet
el país. Després dels fets, el govern va prohibir per la prosperitat la
distinció entre Hutus i Tutsis, declarant a tothom simplement ruandès. Es van
crear tribunals locals on el fet de declarar suposava complir la meitat de la
sentència amb treballs socials d’ajuda a les víctimes directes. Així doncs, una
persona podia anar al tribunal, declarar que havia matat o torturat a la
família dels assistents, demanar perdó, indicar el lloc on es trobaven els
cossos i complir la meitat de la seva sentència construint una casa a aquella
mateixa família.
El país es va omplir de memorials, totes les fosses van ser exhumades
i es van poder enterrar religiosament les restes trobades. Totes aquestes
accions i una voluntat activa i real de la població de perdonar i tirar
endavant, han fet que Ruanda, tot i que sembli mentida, sigui ara un país unit
que avança, sempre però amb el record de totes les vergonyes que esperen que mai
es repeteixin.
 |
| Camp de refugiats congolesos al sud de Ruanda. A més de fer tot el possible per arreglar els errors del passat, Ruanda, juntament amb Uganda té una de les lleis més avançades pel que fa als refugiats, ajudant així a la població amb problemes dels voltants. |
