Objectiu complert!!

És el nostre segon dia a Madagascar. Ens llevem a la capital, Antananarivo a les 6,30 amb un únic objectiu; arribar a Antsirabe, la tercera ciutat més poblada de Madagascar. L’objectiu sembla fàcil, 160 kilòmetres i tot un dia per endavant, però res més lluny de la realitat...

Les instruccions són clares, anar a l’estació de Fasan’ny Karana, agafar un taxi-brousse (furgoneta compartida), fer 3 hores de camí, i ja. A les 12 hauríem de ser-hi! Jo jo jo. Busquem una parada de taxi, i després del regateig de rigor ens dirigim cap a l’estació que està a 4 quilometres. Són les 8 del matí i la ciutat ja està desperta, gent esmorzant a les parades del carrer, cotxes sortint de totes les direccions, nens anant a l’escola, un policia “controlant” el trànsit... Sortim del centre de la ciutat i les cases comencen a ser fetes de llauna i fustes, els nens ja no van a l’escola sinó que donen voltes sense rumb, un munt de gent sense res a fer i una pobresa extrema.

Sortim de la carretera principal, frenem una mica per que passen vianants i ja està, ens han vist! Tres nois es tiren a les finestres del cotxe cridant en malagasy. El conductor es posa nerviós i parla mig a crits. Ens diu que allà on som, també passa el taxi-brousse a Antsirabe, però no ho diu massa convençut. S’obre una porta del darrere on tenim les motxilles, la tanquem. Segueixen cridant i el conductor es posa més nerviós. Li diem que segueixi fins l’estació.

Dos-cents metres més enllà els cotxes estan aturats, hi ha molt trànsit en un carrer sense cases. Ens tornen a veure. Venen corrents de diferents punts nois i homes, que de la mateixa manera, comencen a cridar indicant coses al conductor. El cotxe avança lentament i tothom es queda vorejant el cotxe  amb algun crit de tant en tant. Aquí està l’estació ens diu el conductor. Una esplanada enorme plena de furgonetes sense cap ordre envoltada de barraques fosques que serveixen tant de botigues com de cases. Entrem i allà el descontrol  i el caos és absolut. Tothom ens crida a nosaltres i al conductor, les portes comencen a obrir-se mentre les tanquem i les mans entren per totes les finestres. El conductor s’enfada molt amb la multitud. Aconseguim sortir i posar-nos les maletes.

Volant enmig de molta gent que ens empeny i ens porta a la seva voluntat aconseguim dirigir-nos allà on amb prou feines ens ha indicat el conductor. Allà, tothom ens guia, ens crida i ens intenta agafar les maletes per posar-les a la furgoneta on volen, però n’hi ha moltes que van al mateix lloc. Ens posem al costat de la primera i mentre ens segueixen cridant aconseguim preguntar a l’home de la furgoneta si es dirigeix a Antsirabe, ens diu que si i que costa 15000 Ariarys. Sabem que cada bitllet són 10000, així que enmig de tothom ens plantem i els diem que només pagarem el que toca. Els crits augmenten, ens diuen que no, ens ensenyen papers amb un 10000 tatxat i convertit en un 15000. Les nostres maletes ja són a dalt d’una furgoneta, així que ens disposem a treure-les quant l’únic treballador d’aquella furgoneta ens diu que si que entrem. La resta ens mira amb despreci trencant a trossets el nostre teòric bitllet.

La decisió d’entrar i deu segons són suficients. Silenci, tranquil·litat i pau enmig del caos de la gran estació. Ja són les 9,15, i no marxarem fins omplir la furgoneta. Enmig de la calma veiem com les empentes i els crits van dirigits a tothom qui vol marxar de la ciutat. Arriba un cotxe, en 5 segons i sense que el conductor ho demani o ho vulgui, 5 nois ja li han buidat el cotxe i han posat totes les seves pertinences a la furgoneta del costat. La furgoneta atrotinada, amb espai per 12 ja està plena amb 18 persones, però no és suficient. De cop, mentre pugen unes capses ens cau a sobre i des de la finestra un líquid. Immediatament notem la olor estranya del líquid; les capses duen peix sec i tot el líquid que duem als pantalons són les seves restes. Els clients van arribant mentre l’encarregat dels bitllets ens felicita per no haver pagat 15000 Ariary, a ell li és igual, la diferència era per la resta. Cap dels països que hem visitat anteriorment ens ha plantejat un repte com el de l’estació de Fasan’ny Karana.

Una hora més tard, ja som 21 persones, és hora de marxar. Poc a poc sortim de l’estació dins la nostra llauna de sardines i agafem la RN7, la millor carretera del país, una carretera de carril i mig sense línies on la velocitat límit es de 70km/h en rectes 40 en corbes. Trobem el primer control de l’exercit i veiem com el conductor posa un bitllet a sota els papers que li entrega. Antanararivo està situat entre muntanyes, però els afores tot són valls amples i planes on s’hi cultiva arròs. Quan la collita ha estat recollida, s’aprofita la terra humida per fer totxanes de fang. Així que durant quilòmetres només veiem gent en aquest negoci; muntanyes de totxanes seques, humides, cremant... Control de la policia amb bitllet inclòs. A la furgoneta seiem al costat d’en Ravelomanantsoa Ravo Nehemia, un noi de Madagascar que va de vacances amb la família a Antsirabe. Ens explica que els fabricants de totxanes, que treballen a ple sol transportant-les i fent-les tenen un sou de 2 euros diaris. Després d’un altre control de l’exercit ens demana quan ens ha costat el vol per arribar a Madagascar, i tot i mentir i reduir-ho, quan sent que ha costat uns pocs cents d’euros obre els ulls com plats i no sap com digerir-ho.

Els quilometres van passant, i amb ells els mals d’esquena i cames deguts al mínim espai van apareixent. No és fins a les 3 (5 hores per 160km!) i 9 controls més amb bitllet inclòs que no arribem a Antsirabe, on abans d’aturar la furgoneta ja tenim tres persones que ens han vist i que ens segueixen cridant. Sortim de la furgoneta i el caos torna. De nou ens trobem envoltats de molta gent cridat i empenyent, agafant les nostres maletes i posant-les a un ciclo pousse (un carruatge per a dos tirat per una bicicleta). Negociem preus, però gairebé sense adonar-nos-en  ja marxem de l’estació sense haver pogut ni dir adeu a en Ravo.

El camí al poble en el carruatge el fem amb set bicicletes seguint-nos i mantenint converses amb nosaltres sobre les possibles excursions que el poble ens ofereix. Arribem a l’hotel amb tot el seguici. Haurem de parlar amb ells, però ja hem arribat. Són gairebé les 4 i hem complert el nostre objectiu. Ens hem estressat, cansat i adolorit, però amb el primer moment de calma reflexionem i ens en adonem de tot el que hem vist i viscut. Un país injustament desorganitzat per una classe política que només recull diners per a ells. Un caos on per sort la gran majoria somriu i on a partir d’Antsirabe ens ha fet sentir com a casa.