Wanderlust: Descobrint l'oest de Madagascar

Els nostres petits amics de Tsingy de Bermaraha.

Des d’ Antsirabe vam decidir endinsar-nos al Far West de Madagascar amb uns nois bascos que vam conèixer a la guesthouse d’aquesta ciutat i unes franceses que es van ajuntar amb nosaltres a darrera hora. Un dia després d’arribar ja estàvem marxant amb 4x4 per passar set dies descobrint l’oest.

Vam fer un primer trajecte en el cotxe fins a Miandrivazo, on vam passar la primera nit. Era una ciutat petita, sense més. Però ja s’hi podia respirar un altre ambient; tothom al carrer ens somreia i ens saludava. Sentien curiositat pels bazaar (turistes) que acabaven d’arribar i alguns intentaven establir una conversa amb nosaltres.

Al matí següent ens despertàvem a les 5 per arribar al riu Tsiribihina on agafaríem les canoes per passar-hi tres dies i dues nits. Les embarcacions van resultar ser troncs buidats de forma artesanal, on havíem de carregar les nostres motxilles, que ens servien de recolzament, i totes les provisions pels dies que passaríem al riu: ampolles d’aigua, carn, peix, arròs, cuinetes de fang i carbó, verdures, pa, ous... En total erem 3 canoes; una per a nosaltres dos, una per a les tres franceses i una tercera pel nois bascos, i cada una tenia un remer.

Apart de les motxilles, a cadascú ens van posar una mena de matalàs plegat que feia de coixí per assentar-nos més còmodament. Més tard, quan estava tot mullat, vam descobrir que seria el nostre llit també. Un cop tot preparat, vam començar a baixar pel riu. Els remers ens van deixar un rem extra per canoa, per si ens animàvem a remar.

El primer dia va ser el més dur; havíem de fer deu hores dintre d’una canoa on amb prou feines podíem estirar les cames, sota un sol que vam descobrir ben ràpid que ja ofegava des de les 8 del matí. El paisatge era maco, però molt sec. Vam començar a veure camps i muntanyes cremats des del principi. El nostre guia es queixava de la desforestació que està patint Madagascar en els últims anys. De fet, ens va dir que el paisatge havia canviat molt des de que ell va començar a treballar ara ja feia 17 anys. Però no ens va saber explicar el perquè de tants incendis.

Vam dinar dintre de la canoa d’un entrepà (mig preocupats per si aquesta seria la manera de procedir en els propers dies) i vam estar fent quilòmetres mentre anàvem cantant, dormint i intentant passar el temps dintre de l’aigua marró però, tot i la calor, sense poder mullar-nos perquè suposadament hi havia cocodrils. Vam veure els primers lèmurs a prop del riu, que baixaven a beure aigua. I per fi vam fer una parada a una cascada per poder nedar i estirar-nos una mica! Després de la cascada el paisatge va començar a canviar i vam passar pel costat d’un poble que ens va parèixer molt gran, ja que durant molta estona vam poder veure gent a prop del riu nedant, netejant roba, dutxant-se... Tothom saludava als bazaar bojos que passaven per allà en canoa i ens demanàvem les ampolles d’aigua buides per reutilitzar-les.

Poc després ja arribàvem al que seria el nostre campament. Vam muntar les tendes i vam poder gaudir d’un dels millors sopars que hem menjat fins ara a Madagascar: zebu (una espècie de bou) amb salsa de pebre, peix fregit, verduretes saltejades i arròs bullit. Els entrepans del migdia ja ens quedaven molt lluny.

El segon dia va ser més tranquil. Però vam haver de reorganitzar les canoes perquè la meva i la del Jordi estava tan carregada que estava a punt de convertir-se en un submarí. Aquest dia sí que vam parar a dinar a l’ombra d’un arbre i vam poder gaudir d’un banyet a l’aigua marró abans de tornar a pujar a les embarcacions (i els cocodrils?). El segon vespre el vam passar a prop d’un “poblat” (un grapat de cabanyetes), on vam acabar fent un foc i la gent del poble es va posar a ballar a ritme d’una espècie d’ukelele casolà amb tres cordes. Els nois es posaven en fila al voltant de la foguera i el primer era el que manava quins eren els passos que durien a terme; eren moviments ràpids, a vegades violents com imitant als dels guerrers i d’altres molt sexuals. El Jordi va treure totes les seves eines i va estar ballant amb els nois durant una estona....ja no té excusa per no ballar en tornar a Barcelona....

L’últim dia va ser una travessia molt curta, només havíem de fer unes hores fins a arribar a un poblet a la vora del riu on havíem d’agafar els 4x4. Un cop allà els cotxes encara no hi eren així que vam acabar jugant a rugby amb els nens amb una ampolla d’aigua, nedant al riu i llençant-los enlaire... Va ser de les millors experiències que vam tenir en aquells tres dies.

Des d’allà ens vam dirigir cap al Parc Nacional de Tsingi de Bermara, on vam acampar uns altres dos dies a la vora del riu. Vam fer una excursió d’unes sis hores passant per un bosc primari on vam poder tornar a veure lèmurs de dos tipus: el blanc i el nocturn, que estava mig adormit. També vam estar caminant pels tsingis, que són formacions de roques calcàries amb formes puntxegudes. Va haver-hi moments en que vam seguir una via ferrada amb diferents ponts tibetans i d’altres m’havia d’oblidar de la meva semi-claustrofòbia per passar per forats que ens conduïen a grans coves, que es connectaven unes amb les altres. De tornada al campament vam acabar atraient l’atenció de tots els nens i nenes del poble, que venien a passar les tardes amb nosaltres; ja fos nedant o estirats al matalàs “pintant-nos” amb aigua les cames assecades pel sol. Un cop més el guia ens va demostrar les seves habilitats culinàries: crancs de manglar amb salsa i plàtans flamejats.

I quina millor manera que acabar el nostre recorregut que amb una posta de sol espectacular entre baobabs?

D’aquesta experiència n’hem tret diferents coses. Uns bons companys de viatge amb qui seguirem baixant amb 4x4 fins a Túlear, passant per diferents poblets de la costa: el Tximi, l’Ekhiotz i el Lander. Un bronzejat que ens fa passar una mica més desapercebuts i el somriure de cents i cents de nens i nenes que t’alegren el dia i et donen energia pel que sigui.