Im a Transgender. I am human

Aquesta és la cançó que sona aquest any per tot arreu a l'Índia. Ens encanta veure aquests canvis en un país tan tradicional. Tota una lliçó!

A més la cançó és maca! No us perdeu la lletra... 

Festes de Madurai

Festa del Teppam a Madurai

Vam fer coincidir la nostra visita a Madurai amb el Teppam Festival (o Floating Festival). Es tracta d’una festa que es celebra un cop l’any entre gener i febrer, en lluna plena, en la qual es treuen en barca dues deïtats del temple situat al mig d’un estanc.

No teníem més informació que aquesta i les oficines de turisme de la ciutat no ajudaven gaire; no podia ser una festa molt gran perquè cada una ens donava una informació molt diferent a l’altre. A la primera oficina ens van dir que la festa tenia lloc a la tarda a un estanc que estava a 5 km del centre de la ciutat. Segons la segona però, durant tot el dia hi havia actes al temple situat a un altre poble, a 8 km de Madurai. Com ens podien dir coses tan diferents!?

La nostra sort és que els dos plans no es solapaven; aniríem al temple al matí i si no hi passava res encara podríem anar a l’estanc a la tarda! Així, vam agafar un bus local (que fàcil ens estava sent el transport en comparació amb altres països!!) i ens vam plantar al temple en un moment. 

Camí al temple de Thirupparangunram

Hi havia molt moviment ,però no semblava que tingués res a veure amb el Teppam, bàsicament perquè no hi havia ni estancs ni aigua. Això si, era un dia especial al temple, això no es podia negar; hi havia molta gent anant i venint, comprant ofrenes, fent cua per accedir a la imatge central. Ens vam posar al final de la cua i vam esperar amb tots els indis. La majoria portava les seves millors gales i alguns tenien el cap rapat al zero i se l’havien empastifat amb una pasta groga.

Interior del temple de Thiruppangunram

El camí que estava preparat per redirigir el trànsit de gent donava moltes voltes, pujava escales, recorria passadissos foscos i en un moment concret, quan estàvem a punt d’entrar a la part final, s’estrenyia considerablement. Aquest va ser el punt de caos (empentes, estirades, trepitjades, crits...) on tothom volia passar a la vegada per veure la imatge del deu principal. Tota una experiència!

Deïtat empastifada

Encara teníem una última oportunitat per veure el festival; a la tarda ens vam dirigir a la zona de l’estanc. Era una bona senyal que trobéssim altres rickshaws amb turistes dirigint-se també cap allà. Des de lluny ja vam començar a veure molta gent i llums. Semblava que la primera oficina de turisme tenia raó, allà tindria lloc el festival! I per fi vam veure l’estanc: era un quadrat d’uns 300 metres de costat amb un petit temple al mig i gent caminant per dintre...Però com?

Estanc, Madurai

Lucky elephan

No hi havia ni gota d’aigua a l’estanc, havia sigut una temporada molt seca. Així que les deïtats, òbviament, aquest any no sortirien en barca, sinó que les portarien a l’esquena en processó fins a un templet ple de llumetes de colors i flors de plàstic, al costat de l’estanc. Després d’això, la gent va fer cues interminables per tal d’acostar-se a les figures, acompanyats per una música estrident que no ajudava a esperar amb calma ( i als indis això de les cues de per si ja no se’ls dona massa bé).

Transportant les deïtats

Shiva i Meenakshi preparats per passar la nit junts

La gent aprofitava que el centre de l’estanc estava sec per passejar-s’hi, assentar-s’hi i poder accedir al temple central. L’ambient era molt de fira, fins i tot hi havia moltes paradetes de menjar ràpid i algunes atraccions per a nens i nenes petits, que semblaven més màquines de tortura que de diversió.

Preparant el Teppam

Fira / màquina de tortures 1

Fira / màquina de tortures 2

Paradeta de menjar

Va ser més divertit viure aquest ambient, que la festa en si. Ens vam assentar dintre del recinte sec per tal de viure una mica l’ambient de festa que s’hi palpava. Els petits jugaven i els grans els observaven mentre estaven assentats a la gespa, tipus pícnic. Al principi vam estar-hi molt tranquils. A poc a poc se’ns va anar acostant gent per tal de parlar amb nosaltres (Where are you from? Are you married? How long in India? Can I have a pic? Les preguntes típiques) fins que van començar a venir grups d’adolescents, de cada cop més nombrosos, que amb l’excitació de trobar-se uns turistes allà al mig es van posar com bojos a cridar i a demanar fotos. Després d’aquest remolí d’energia, que va marxar tal com havia arribat, vam decidir anar cap a l’hotel.

Ens quedava un altre dia a Madurai i no poca cosa a fer! Havíem de visitar el Meenakshi Amman Temple, el màxim exponent de l’arquitectura del sud de l’Índia, i anar a una “corrida de toros”. Si, si, heu sentit bé; dos antitaurins a una “corrida de toros” a l’Índia.

El següent matí, doncs, ens vam llevar amb l’objectiu d’arribar al poble on es celebrava la festa dels toros, el Jallikkattu. Ens van dir que era “una corrida”, però per les fotos que hi havia per tota la ciutat vam veure que en realitat els participants s’havien d’agafar a la gepa dels toros mentre aquests corrien, sense patiment i sense sang. Es repetia la sensació de que ens tornava a faltar informació per tal de saber què fer i a quina hora començava tot. Però al menys aquest cop sabíem a quin poble ens havíem de dirigir.

Vam arribar-hi a les 8 del matí i tots els carrers ja estaven preparats i tota la gent col·locada. De fet, semblava que tot ja havia començat feia temps i, després sabríem que poc després d’arribar van tancar l’accés al centre de la festa per tal d’evitar aglomeracions.

Vam entrar al poble pel final, per allà on els toros sortien. Hi havia un circuit fet amb pals per tal de redirigir els animals i que, a la vegada, fes de barrera per protegir la gent. Al veure el primer toro vaig tenir una sensació molt desagradable, semblava espantat i la gent li xiulava. De sobte em van venir ganes de marxar d’aquell lloc, però vam decidir donar-li una altra oportunitat.

Vam estar donant voltes per tot arreu i ens resultava impossible veure res. Després de molt preguntar vam descobrir que aquell circuit sortia d’una plaça. Allà era on els joves havien d’intentar agafar-se a la gepa del toro i, per tant, el nostre objectiu. Semblava que hi havia una grada per turistes (tot i que no en vam veure ni un en tot el poble) a la qual només s’hi accedia amb un passi VIP. Com que no el teníem, vam estar rodejant el lloc buscant un foradet o un carrer pel qual passar o veure alguna cosa. Vam parlar amb molts guardes de seguretat posant ullets de pena i alguns cops ens va funcionar.

Vam passar pel backstage, on els toros i els seus propietaris esperaven el seu torn per sortir a la plaça, on els grups de nois intentarien penjar-se a la gepa del toro el màxim de temps possible. Esperaven molt orgullosos al costat dels seus animals, tot decorats amb pintures de colors i flors, intentant mantenir-los tranquils. Aquí vaig veure que cuidaven els toros i es preocupaven per ells; no els molestaven abans de sortir a l’arena per tal que estiguessin més excitats com fem nosaltres, i això em va fer sentir millor.

Toro esperant a sortir

Toro engalarnat per sortir

La gent del poble també va ser molt amable i, tot i que no ens enteníem, ens van estar portant i colant per diferents barreres i carrerons per tal de trobar-nos un lloc on veure-hi bé. I per fi el vam trobar!! Estàvem col·locats a uns metres de la plaça. En realitat era ben injust, a part d’insegur, perquè els guardes ens van deixar passar entre les dues barreres de seguretat per tal de veure-hi millor, mentre la resta de gent que portava més temps allà es mantenia al darrera la segona barrera.

Però gràcies a això vam poder veure-ho tot. Els toros sortien a la plaça per una porteta, al costat de la qual estaven tots els nois esperant per ser qui es pengés de la gepa de l’animal. El toro, al veure tanta expectació sortia corrent, cosa que els complicava la feina, i s’escapava pel passadís fet amb pals.

Homes agafant-se a la gepa del toro

Els propietaris dels toros corrien al darrera del seu animal amb tot d’objectes que l’organització els havia regalat. Era molt graciós veure a homes corrent amb cadires de plàstic, bosses d’esport, taules plegables... i portant la corda per agafar el seu toro al final del passadís mentre, alhora, fugien del següent toro que els venia al darrera. Anaven carregats fins als topes, però així i tot no deixaven de córrer per tal de no perdre de vista l’animal.

Tot i que, com ja he dit, els animals no patien, segueixen sense agradar-me aquestes festes en les quals la diversió ve donada per un pobre animal que en realitat no sap el que està passant al seu voltant.

La tarda d’aquell mateix dia la vam passar visitant el temple que es trobava al bell mig de la ciutat, el Meenakshi Amman Temple. Meenakshi és una de les formes de la deessa Parvathi, a qui està dedicat el santuari. Es tractava de 6 hectàrees dintre de les quals hi havia diferents templets i 12 gopurams (o torres) que es podien anar veient des de diferents indrets de la ciutat. Aquests gopurams estaven decorats amb moltes imatges de deus i animals pintats de diferents colors, a l’estil de la majoria de temples del sud de l’Índia. Només a la torre del sud hi havia 1511 imatges de deus!

Tot i tractar-se d’un reclam turístic molt fort, també hi havia molts hindús que el visitaven per dedicar les seves oracions a diferents deus. Així doncs, era un temple viu on cada dia hi anaven milers de locals per tal de donar les seves ofrenes.

Gopuram del temple de Madurai
No tenim més imatges del temple, ja que no es permet fer fotogràfies a dins de la majoria de temples hindus.

No vam poder accedir a la part central, reservada només als hindús, però vam poder passejar-nos pels voltants del temple on hi havia les petites imatges de tot de deus, a cada un dels quals la gent oferia espelmes d’oli, els enganxaven pastes de colors pel cos o els oferien flors. També, cada tarda, abans de tancar el temple, es portava a terme una petita cerimònia per tal d’ajuntar a Shiva i Parvathi i que passessin la nit junts. Molt romàntic tot plegat!

I per acabar el dia tan intens, vam sopar a una terrassa d’un hotel amb vistes als gopurams del temple. Un dia rodó!

Només vam estar dos dies a Madurai, però gràcies als dos festivals i a un dels millors temples del sud del país, van ser uns dies molt especials.

Vistes del Temple de Meenakshi

Índia!! Índia??

Vaca als carrers de Bengaluru

Ja som a l’Índia!!! Ens feia moltes ganes tornar a aquest país del qual els dos en teníem un gran record. Les anteriors vegades havíem estat més a la zona del nord,  així que ens venia de gust conèixer el sud de l’Índia. Ens havien explicat que era bastant diferent del que ja coneixíem; era més tranquil.

Així, des d’Etiòpia vam agafar un vol a Bengaluru. El que més recordo de la primera vegada que vaig aterrar a l’Índia va ser l’onada de calor que ja et venia a rebre a la porta de l’avió. Era una calor humida que t’asfixiava ja de bon matí. Aquest va ser el primer canvi que vam poder notar; al sortir de l’avió no va fer calor. De fet, s’hi estava bé.

Vam sortir de l’aeroport i ens vam dirigir a l’aparcament per trobar algun transport públic (o si més no barat) que anés al centre de la ciutat. Segon canvi: ens estava esperant un bus de línia molt nou i amb aire acondicionat i no vam haver d’esbarallar-nos amb ningú pel preu. El revisor passava amb la seva maquineta, apretava els botons corresponents amb la teva destinació i al bitllet hi sortia imprès l’import del tiquet....sin trampa ni cartón!

Arbre sagrat / templet / botiga de Bengaluru 

Un cop al centre de la ciutat, ens vam dirigir a la zona d’hotels per buscar una habitació. Recordàvem que feia set anys, l’habitació més cara que havíem pagat eren 300 rupies (uns 5 euros) i havia sigut tot un luxe! Amb els anys i havent canviat de zona imaginàvem que els preus haurien canviat, però no sabíem quant! El preu mínim que ens demanaven per una habitació tirant a cutre, no gaire neta i amb bucket shower (la tècnica que ens perseguirà per tot el país de dutxar-se des d’un poal) amb aigua calenta només algunes hores del matí era de 600 rupies!! (3r canvi, i el més dolorós). A més a més, en l’operació de buscar habitació ningú ens perseguia pel carrer per intentar de totes maneres portar-nos a l’hotel de l’amic del seu cosí per treure una comissió sobre nosaltres, ni s’inventaven històries tipus “el teu hotel es va cremar ahir”.

Vaca pintada fent el que vol pel carrer, com totes...

Un dels innumerables templets que es troben als carrers de tota ciutat india

Això si, el que no havia canviat de cap manera era el temps invertit en buscar habitació. Els últims països ens tenien molt ben acostumats; mirar un o dos llocs, regatejar una mica i decidir on ens quedàvem. Aquí, primer ens havíem de separar per poder cobrir més llocs en el menor temps possible. Després cada un de nosaltres havia de veure una mitjana de tres o quatre habitacions per veure si alguna millorava el desastre de l’anterior i, finalment i ja cansats, ens tornàvem a trobar per fer pluja de troballes i decidir on dormir.

Mercat de Bengaluru.
Botigues de fulles de plataner, que són el que es fa servir
al sud com a plat. per menjar

Centre del mercat de Bengaluru.
Botiga de flors per decorar deus als temples, els cabells de les dones...

Més flors...

Al sortir a esmorzar vam començar a veure tot de plats indis que recordàvem haver menjat. Al carrer estava ple de petits llocs oberts on preparaven tot tipus de menjar: fregien boletes de diferents tipus, estiraven masses per després fregir-les o posar-les a sobre de grans planxes, preparaven estofats de tots els ingredients possibles... Ens vam ficar al primer lloc que ens va fer bona pinta i vam demanar dos plats diferents i...sorpresa! El cinquè canvi ens va encantar; el menjar gairebé no picava! Bé, no us feu grans il·lusions... Aquí el menjar sempre pica, però aquest cop érem capaços de notar els sabors dels ingredients i no vam acabar plorant i moquejant amb tota la poca dignitat que això comporta.

Utthapam de ceba

Thali

  

Seguíem malfiant-nos de tothom i de tots els preus que ens deien, fins i tot pel menjar i la beguda.  Àfrica ens ha fet molt mal amb això. Ens havíem acostumat a fixar-nos en els diners que donava un local quan pagava alguna cosa per tal de saber-ne el preu just. A Bengaluru fins i tot vam estar penetrant amb la mirada a tots els que anaven a demanar un chai per entendre com havia pogut pujar de 2 a 8 rupies en set anys de diferència...però si! Els indis estaven sent honestos amb els preus i nosaltres uns paranoics.

Carrers de Bengaluru

Així que vam decidir relaxar-nos una mica, no massa per si de cas ;), i gaudir de la resta de ciutats que teníem pel davant. Vam agafar un tren per arribar a Mysuru. Que neta estava l’estació! I fins i tot la gent estava assentada en els bancs i no pel terra, per tots els racons possibles. Aquest canvi era massa...ja ens començava a donar per pensar que no estàvem a l’Índia!

El palau de Mysuru ens va agradar molt i també gaudir el no fer res, però tenir la sensació d’haver descobert molt. Simplement passejant-nos pels mercats de flors, de fruites, per les botiguetes, parlant amb la gent... Això ho havíem trobat molt a faltar.

Palau de Mysuru

Des d’allà, amb dos busos diferents i després d’un centenar de corbes a velocitat de rally (els conductors suïcides tampoc havien canviat gens!), vam arribar a Ooty, un poble de muntanya. No és gaire especial ni té gaires coses a visitar, però això no és un impediment pel turisme local, que gaudeix fent-se selfies a tots els indrets possibles.

Fent turisme per Ooty! 

Vam agafar el toy train que en una hora et porta a Coonoor rodejats de turistes indis. Va ser molt divertit! Us deixem un vídeo per a que ens entengueu quan diem que els indis son com nens 😊.

Al vagó d’anada vam conèixer a una parella de Bombay que ens va convidar a visitar les diferents atraccions de Coonoor amb el seu cotxe. I de tornada vam conèixer dues parelles joves d’Hyderabab que estaven de lluna de mel. Vam estar parlant tot el camí i un cop a la ciutat ens van convidar a sopar. Molt macos tots! Anar a Ooty va valer la pena només per la gent que hi vam conèixer!

Amb en Mitel i la Pooja al toy train! 

I de turistes indis a “hippies” israelians. Vam anar fins a Kodaikanal i Vatakanal. El segon, és un poblet que s’ha fet famós entre certs joves israelians, que hi lloguen petits apartaments al camp i s’hi passen alguns mesos, rodejats d’hummus i falafel i música trance 12 hores al dia. Molts d’ells van descalços “per notar millor la terra” i no han vist altre cosa de l’Índia que aquell poble que s’assembla més a casa seva que al país on tenien pensat passar les vacances. Ens sentíem una mica fora de lloc (segurament fa uns anys també ens hi haguéssim sentit), així que vam estar contents quan vam veure que la nostra caseta estava allunyada de les festes del centre. Teníem la nostra pròpia xemeneia, cuina i terrasseta i vam estar passejant pel bosc del voltant.

La nostra casa a Vatakanal

Caminant pel bosc de Vatakanal

Echo rock, Vatakanal

Sortida del sol des de "casa", Vatakanal

Tot i que el menjar no piqui, no ens intentin estafar, tractin bé els gossos i tot estigui més net, ens tornem a sentir a l’Índia! L’Índia on les opcions de menjar són tantes i tan bones que el dia no té hores suficients per a provar-ho tot. On la gent és propera i simpàtica i sempre tenen un somriure o unes paraules amables per a nosaltres. L’Índia on ens demanen deu selfies al dia i on entrar a un temple està dotat d’una intensitat i espiritualitat que no hem trobat a cap altre país. Estem emocionats per veure quins altres canvis ens esperen!

"Can I take a selfie Sir?"