 |
| Els Twin Lakes amb els Virungas al fons |
Només creuar la frontera de Ruanda ens va
rebre una olor que ens va estar acompanyant durant tots els dies que hi vam
ser; l’olor a eucaliptus.
A més, en els pocs metres que separaven un
país de l’altre, ja que vam creuar per terra amb el cotxe, també hi vam notar
molts altres canvis. Primerament, sortint de l’aduana vam haver de canviar de
costat de la carretera. Ja estàvem
acostumats a conduir per l’esquerra; ara el repte seria conduir un altre cop
per la dreta amb un cotxe amb el volant també a la dreta. Després, vam haver de
canviar els nostres rellotges i endarrerir-los una hora. I, finalment,
l’idioma. El francès havia estat l’idioma oficial durant molt temps. Feia
relativament poc que l’anglès s’estava introduint en les institucions. De totes
formes, ja fos amb un o altre idioma, la gent no en tenia gaire fluïdesa i, per
tant, ens costava més comunicar-nos amb ells.
Quan ens van plantejar per primer cop anar a
Ruanda, va ser inevitable pensar en els episodis que va patir el país el 1994.
Pots estar més o menys familiaritzat amb el tema, però en general acostumem a
relacionar-lo amb imatges bastant crues. Per aquest motiu ens vam informar més
i vam descobrir que avui en dia és el 5è país més segur del món! Aquesta dada,
més totes les bones valoracions que havíem rebut de viatgers que havien estat
al país feia poc, ens va acabar de decidir a anar-hi.
Els primers dies els vam passar als Twin Lakes:
el llac Ruhondo i el Bulera. No teníem molt clar on posaríem la tenda de campanya,
ja que al mapa només veiem dos hotels en els llacs i semblaven bastant
exclusius. A més, estaven cada un a un llac, separats per caminets no gaire
fàcils de transitar.
 |
| El llac Bulera |
Després de voltes amunt i avall amb el cotxe
per les muntanyes que rodejaven els llacs, de passar per poblets de quatre o
cinc cases i que els locals es quedessin mirant-nos, de portar un grup de nens
i nenes al darrera el cotxe perseguint-nos i intentant penjar-se a la roda de
recanvi, de perdre’ns varies vegades i de fer el panoli demanant a un hotel de
gairebé 900 euros la nit si ens deixava acampar, vam arribar a l’hotel Ruhondo
Beach Resort. Tenia unes vistes increïbles del llac i dels Virungas, els
volcans que estan entre Uganda, Ruanda i El Congo. I com que era temporada
baixa, per variar, no hi havia ningú i, per tant, els va semblar bé que
plantéssim la nostra tenda al seu jardí.
 |
| Vistes des de l'hotel de 900 euros la nit...No hi vam dormir però hi vam fer fotos! ;) |
 |
| El nostre "càmping" al llac Buhondo |
La veritat és que ens vam sentir una
mica fora de lloc perquè teníem a tothom pendent de nosaltres; ens portaven
aigua per netejar-nos les mans a la taula i que no ens haguéssim d’aixecar,
quan feia una mica de fred apareixia algú amb un braser que col·locava entre
nosaltres dos, ens vam llevar un matí i ens havien netejat el cotxe... Van ser
súper simpàtics en tot moment, però era un d’aquells cops en que la única cosa
que necessitàvem era que ens deixessin un espai on acampar, uns lavabos i una
aixeta amb aigua.
 |
| El llac Buhondo |
De totes formes, hi vam passar tres dies molt
relaxants. Bé, el segon vam patir una petita crisi matutina... Després d’estar
tot un dia sense fer res, vam decidir sortir el matí a passejar pels voltants
de l’hotel. Hi havíem vist petites aldees i caminets que passaven entre horts i
arbres. Així que ens va semblar un bon pla per estirar les cames. Al cap de 5
minuts de sortir de la porta de l’hotel però, ja ens perseguien uns 10 nens i
nenes.
Normalment, en altres països, sempre comencen demanant-nos diners, bolis
o alguna cosa per ajudar-los. El Jordi i jo però, normalment aconseguim
transformar la situació amb una mica d’humor de manera que els infants entenen
que no en trauran res i, per tant, o tornen a casa seva o es queden amb
nosaltres pel simple plaer d’acompanyar-nos.
Aquí, per primer cop, ens va ser impossible canviar la situació; venien
amb nosaltres nens i nenes de diferents edats i, tot i que també caminaven amb
nosaltres i ens feien preguntes, cada cert temps ens demanaven diners, algun
objecte o fins i tot roba. A més, no és tant el fet que ens demanessin, cosa
que ens ha passat a la majoria dels països, sinó la manera en com ho fan allà;
mig exigint, com si fos el teu deure.
Després d’una petita volta i veure que els
nens i nenes ni marxaven ni deixaven de demanar, vam decidir tornar a l’hotel i
agafar el cotxe per anar a donar la volta al llac, buscar un lloc amb bones
vistes i menjar-nos-hi un sandwich que hi prepararíem amb tot el menjar que
teníem. Que il·lusos...
 |
| Vista del llac Buhondo amb tots els camps de cultiu al voltant |
Vam començar a conduir i, sembla bastant
raonable, és gairebé impossible estar sol durant més d’un minut al país amb més
densitat de població d’Àfrica. Al principi ens costava trobar un lloc amb bones
vistes que no tingués cabanyes al voltant o gent treballant. Algun cop que ho
vam aconseguir, ens va resultar impossible preparar-nos el sandwich. Ho
intentàvem fer dissimuladament, sense ensenyar molt el que fèiem, però la gent
acabava envoltant el cotxe i, literalment, ficant el cap dintre o mirant per
les finestres per veure que hi estàvem fent. Aquí ja ens va semblar tot massa i
ens vam agobiar, així que vam tornar a l’hotel.
A part d’aquest matí de “volem estar sols i
volem estar-hi ara”, la veritat és que tenim molt bon record d’aquells dies.
Però per uns instants ens vam plantejar marxar a una illa caribenya i assentar-nos
a sota una palmera amb un coco ;)
Des dels llacs, vam anar al Volcanoes National Park. Aquest va
acabar sent una zona protegida gràcies a la feina de la Dian Fossey amb els goril·les i és allà
on la gent paga uns 750$ per anar a veure aquests primats. Òbviament, nosaltres
no vam veure ni un pèl de goril·la, perquè només això ja ens hagués costat uns
100$, però una de les altres atraccions que té la zona són els volcans.
Vam decidir fer un trekking d’unes 6 hores
fins al cràter del volcà Bisoke, el qual té mig llac al Congo i l’altre meitat
a Ruanda. Per fer aquest tipus d’excursions no només necessites un guia sinó
també t’obliguen a anar amb escorta ja que de camí al cim t’hi pots trobar animals, com búfals o
elefants, que poden arribar a ser violents. Així doncs, a les 8 del matí ens
vam presentar a l’oficina del Parc per ajuntar-nos amb un grup d’adolescents americans,
un grup de suïssos d’uns 60 anys que estaven súper en forma, dos guies i quatre
homes armats per començar el trekking. Érem una barreja bastant graciosa.
 |
| Comencem l'escursió! |
Des del principi el grup de suïssos va deixar
clar que volia anar a un bon ritme i, per això ens vam separar en dos grups. El
Jordi i jo, que som bastant orgullosos, vam decidir anar amb ells! Havia estat
plovent els dies previs a l’excursió, com cada dia a Ruanda, i el terra estava
ple de fang! La pujada es feia més difícil del que era pel cansament de fer
dues passes endavant i una endarrere. La vegetació era espessa i en tot moment
estàvem rodejats de diferents tons de verd per tot arreu.
 |
| Aquest tram era dels que estaven bé... |
 |
| Vistes durant l'ascensió al Bisoke |
Per sort ens van deixar un bastó al principi
de l’excursió que ens va salvar en més d’una ocasió de deixar el peu enfonsat
en un pam de fang. Així doncs, esquivant bassals, intentant no patinar, posant
el peu en roques o pals que no s’enfonsessin i seguint el ritme als suïssos,
vam arribar al cim; a 3711 metres d’altitud.
Des de dalt es podien veure els milers de turons, muntanyes i volcans
que configuren el territori. Per aquest motiu se’l coneix com "El país dels mil
turons".
 |
| El llac del cim a 3711 metres d'alçada |
 |
| L'estat de les meves sabates un cop adalt...encara els quedava la baixada |
Va ser tota una experiència, sobretot la
baixada per pendents relliscoses. Tot i que, i aquí donaré la raó a la Carla,
va ser tota una prova de que ens fem vells...perquè els meus genolls ja no són
el que eren!!
 |
| Comencem a descendre |
A la tornada ens vam poder relaxar al nostre
petit oasis al nord del país: el Peakspot. Ens va resultar una mica difícil de
trobar, però un cop allà vam aconseguir el que estàvem buscant des de feia un
temps: un lloc acollidor, amb bon ambient, on no ens sentíssim fora de lloc pel
fet d’estar acampant i on vam trobar la bona conversa i companyia del seu
propietari, el Habib.
 |
| Vista dels voltants del nostre hotel |
 |
| El Jordi provant la cervesa local i casolana feta de sorghum |
