La Nursery School de Tuum

La Nursey School de Tuum

Com a ambaixadors de Worldcoo, ens van demanar que visitéssim un projecte que s’havia finançat a una escoleta de Tuum, al nord de Kenya.

Què és el primer que faríeu si us diguessin d’anar a un lloc nou? Doncs vam posar Tuum al Google Maps i... sorpresa! No hi apareix. Això ja ens donava una petita pista de les facilitats amb les quals ens trobaríem a l’hora d’arribar-hi, com ja hem explicat al post anterior.

La ONG que hi treballa, Active Africa, juntament amb les germanes missioneres Teresitas, ens van dir que hauríem d’arribar fins a Baragoi, que ja si que surt al mapa, i des d’allà intentar agafar algun tipus de transport que arribés més al nord, fins a Tuum.

Un cop a Baragoi, el nostre estimat Big Fish ens va explicar que cap a les 14h de la tarda del dia següent potser tornaria cap a Tuum un cotxe. Així que, al matí ens vam llevar prest, vam esmorzar i ens vam assentar a fora del bar, al camí principal del poble, a esperar per si hi havia sort i podíem marxar abans. Al cap de cinc minuts, el primer cotxe que vam preguntar anava a Tuum! Es tractava de dos metges i un enginyer que formaven part d’una ONG nacional i anaven a veure les instal·lacions sanitàries del poble per a fer-hi unes reformes. Eren les 9:30h del matí i ja érem a Tuum...no ens ho podíem creure!!!

Els altres metges d’allà no tenien molt clar on hi havia una escoleta de parvulari que havia estat subvencionada per una ONG de fora. Però van decidir enviar-nos a casa de l’Steven i l’Angelica, dos msungus que tenien una casa allà al costat. Va resultar que es tractava d’una parella de missioners, d’Irlanda del nord, que ja se’ls podia considerar kenyans perquè portaven 25 anys treballant al lloc.

Tuum

Ens van convidar a entrar a casa seva a fer un té i ens van explicar la seva història: van arribar a Kenya en moto i amb una tenda de campanya, enviats per la seva congregació  d’Europa. Van acabar a Baragoi, però allà els van explicar que hi havia un lloc encara més remot on la seva ajuda seria més preuada... I així portaven més de mitja vida allà. Havien tingut tres fills que van començar educant a casa, però que van haver d’enviar a 200km d’allà per poder estudiar la Secundaria. Estaven treballant en diferents coses, però ara sobretot es centraven en el taller; l’Steven va començar arreglant un cotxe i ha acabat ensenyant mecànica als joves del poble que hi estaven interessats. Ja havien aconseguit muntar cinc 4x4 amb peces d’altres cotxes espatllats que podien llogar a la gent de Tuum quan ho necessitaven. Els joves més talentosos acabaven marxant per a buscar-se la vida amb aquests nous coneixements.

Tot i que la seva història era molt interessant, ells no eren els encarregats del projecte que buscàvem. Així que ens van enviar a la missió Teresita.

Ens vam plantar a la casa, sense saber molt bé qui ens trobaríem, si ens esperaven o no, per a qui demanar.... Ens va obrir la porta la germana Dora i, tot i que havia sentit a parlar cap a l’agost de la possibilitat que hi anés algú, encara no en tenien constància. Així i tot ens va fer entrar i va trucar a l’altra germana, l’Alba, que era l’encarregada de l’escoleta. Per fi ho havíem trobat!

De camí cap a l’escola, on la germana Dora ens va acompanyar, i ja més tranquils, ens vam poder fixar més en el poble. Es tractava d’un camí polsegós al voltant del qual hi havia alguna tendeta, cases i cabanyes. Per tot arreu, hi havia gent a l’ombra de les gran acàcies i cabres i camells pasturant. Tots es sentien molt encuriosits per aquells dos nous msungus que havien anat a parar al seu poble.

El carrer principal de Tuum

Nens i nenes del poble

Al cap de pocs minuts ja vam arribar a l’escola. Es tractava de dos edificis: el menjador i cuina en un i les classes i la petita oficina a l’altre. Amb els diners que Worldcoo havia aconseguit a través d’un sponsor, es va poder pagar material i menjar pels nens i nenes i el sou dels treballadors de la cuina.

Resultava que els petits feia només dos dies que havien marxat de vacances, per això l’edifici estava buit. Només hi quedaven dues mestres i la germana supervisant les obres de la pista de bàsquet del pati i plantant alguns arbrets. Es tractava d’un lloc bastant simple, però molt acollidor.

L'escoleta

Una de les classe per dintre

Aquell mateix dia vam poder entrevistar a les mares d’alguns dels infants i a dues treballadores de la cuina per saber l’impacte que el projecte havia tingut. Vam haver d’esperar fins al dia següent però per a poder fer l’entrevista a dues de les mestres que quedaven al poble.

 Manyata 

Amb la nostra amiga, de visita al soc

Passejant pel poble

Les germanes ens van acollir a casa seva de manera excepcional i durant dos dies vam poder viure de ben a prop el seu dia a dia. Vam veure que, tot i ser només tres, tenen un horari força estricte. S’aixequen a  les 5:30 del matí per resar a la capella de la casa i després van a missa. A les 8:00 esmorzen i després cada una s’encarrega de la feina que li ha sigut assignada allà: la nursery, l’escola nocturna per als petits pastors que pasturen els seus animals durant tot el dia i el taller de costura que, entre altres coses, s’encarrega dels uniformes dels nens i nenes del poble.  

Vam poder adaptar prou bé els seus horaris amb la nostra visita i això ens va donar la possibilitat de viure diferents moments amb elles, a part dels que tenien només a veure amb els projectes. Així, el primer vespre vaig aprendre a tallar un pollastre. Si, si abuela! Has sentit bé...A Pollença mai he tocat un pollastre amb un ganivet i ha hagut de ser a Kenya on m’hi he posat J. 

Aprenent a tallar el pollastre amb la meva mestra, la german Dora

També vam celebrar l’aniversari de la germana Amanda i vam ser convidats a sopar amb el capellà de la missió a casa seva. Els hem d’agrair que en tot moment van respectar les nostres no-creences (ja que no resàvem a taula ni anàvem a missa) i ens van fer sentir com un més de la comunitat. Van fer que la nostra experiència a Tuum fos extraordinària! Gràcies.