Viatge al llac Turkana

Poblat Samburu al nord de Kenya

Quan ens plantejàvem què fer a Kenya teníem moltes opcions; l’enorme quantitat de parcs naturals, les platges paradisíaques de l’oceà Índic, els volcans del centre del país, l’ascensió del Mont Kenya... totes accessibles, agradables i maques. Tot i això, des del primer moment va haver una regió que no ens podíem treure del cap, una regió que ens cridava. Una regió, que segons la guia i els pocs fòrums on apareixia era pràcticament inaccessible, inhòspita, falta d’infraestructures, segons com es mirés perillosa, i en definitiva, molt difícil. Era la regió del llac Turkana, el nord desèrtic i àrid del país. Així que després del Masaai Mara i el Llac Naivaisha, vam decidir anar-hi sense saber massa bé quan en sortiríem. Vist des de la distancia han estat vuit dies en el quals pràcticament no hem fet res més que intentar arribar d’un punt a l’altre, però vist també des de la distancia han estat vuit dies d’exploració i descoberta que mai podrem treure’ns del cap.

El primer pas era arribar a Maralal, la porta del nord. Per això vam entrar a l’altiplà de Laikipia, una regió àrida i plana on de tant en tant s’hi veien pumbes i zebres, i que poc a poc van anar sent substituïts per camells i estruços. Després de quilometres i quilometres d’esplanades desèrtiques travessades només pel nostre camí de sorra, i ja quan es sol començava a pondre’s vam arribar a la ciutat polsegosa i mal organitzada de Maralal.

Camí a Maralal

Només 5 minuts van ser necessaris per veure que havíem canviat de realitat, que aquell era ja un altre món. Creuàvem el carrer quan vam veure el primer guerrer Samburu. Un noi alt, amb jaqueta militar i faldilla, amb el cabell recollit amb una reixeta fent una espècie de cresta i amb una cadeneta daurada que li anava d’orella a orella passant per sota dels llavis. Una AK-47 a la mà esquerra, i un ganivet de cinc dits d’ample guardat dins d’una funda de molts colors. Just començàvem a gestionar la imatge quan se’ns va acostar un grup de vuit dones, totes amb un collar d’uns vint centímetres d’alçada que els hi anava de l’espatlla al mentó, amb el cap rapat excepte per una petita cresta de rastes primes i curtes, amb les orelles perforades per cinc arracades enormes per orella, i amb els braços plens de tatuatges i braçalets platejats i colorejats. No ens enteníem, però una per una ens van donar la mà i suposem que la benvinguda. Nosaltres ja xaporrejàvem algunes paraules de swahili, però quedava clar que elles no, ens estaven parlant amb una nova llengua. Els 20 minuts que vam invertir en trobar hotel van ser una repetició d’aquesta estampa.

El següent dia vam comprovar el que havíem vist el dia anterior;  Maralal, la capital de la regió és un poble lleig, sense res a fer però ple de colors gràcies a tota la gent de les tribus del voltat que hi va per l’hospital, per comprar, negociar, o simplement beure unes cerveses. I és que si bé Maralal i tota la regió en general és impressionant pel que fa als colors i manteniment de les tradicions tribals, la regió  té un gran problema amb l’alcoholisme. Cada dia se’ns acostaven un nombre important d’homes amb la mirada perduda, borratxos o sota els efectes de la cola.

La següent destinació era Baragoi, 100km al nord. Per arribar-hi vam despertar-nos d’hora i vam anar a buscar el bus. Eren només les 8 del matí quan ens van dir que l’autobús, l’única comunicació entre les ciutats, estava ple. Després de molta lluita, però, vam aconseguir un tiquet per anar drets. Gairebé tothom ja era a prop del vehicle juntament amb els sofàs, sacs de farina i blat de moro, fanals d’oli, uns matalassos, fustes ... però no va ser fins les 11 que els treballadors van decidir començar a pujar-ho tot al bus.  Vam marxar a la 1, en un autobús ple a vessar amb el doble de persones de les que haurien de ser-hi. Asfixiat, vaig acabar fent un tram al sostre del vehicle juntament amb els sacs i els mobles.

Autobús a Baragoi

Després de quatre hores de ruta pel desert, vam arribar a Baragoi, un poble habitat per Samburus i Turkanas, dues tribus que durants uns anys han estat en guerra per problemes bàsicament de bestiar i que ara convieuen entre armes però amb una pau relativa. A Baragoi vam conèixer tot un personatge, el Big Fish, un capellà evangelista renascut després d’anys d’alcoholisme que havia decidit fer la vida més fàcil als pocs turistes que passen molt de tant en tant pel poble. Amb ell vam visitar la seva petita casa/capella/escola i la resta del poble. Va ser llavors  quan el viatge ens havia de regalar una de les experiències que més vam gaudir, i repetir durant aquest tram de viatge; l’efecte flautista d’Hamelin. I és que a qualsevol poble al que vam anar a partir de llavors, era començar a caminar i aparèixer desenes de nens cridant msungus msungus!! Nens i nenes que corrien i corrien per arribar on érem, que reien sense parar, que se’ns repartien els dits de les mans per poder-nos agafar, i que en definitiva ens feien caminar pel poble envoltats de 50 nens que ens seguien allà on anéssim. Espectacular!

Baragoi

Big Fish amb la seva mare

De Baragoi vam anar a passar dos dies a Tuum, poble que explicarem en el següent post.

De camí a Tuum

I quedava la part del viatge més complicada; anar de Tuum a Loyangalani. Un tram de 105km, sense cap mena de transport, i que ens va acabar costant dos dies de viatge! Amb les monges de Tuum vam tornar a Baragoi, allà, amb l’ajuda inestimable del Big Fish vam aconseguir muntar-nos al maleter de la furgoneta d’un capellà per arribar a South Horr, una espècie d’oasis enmig del desert que és el nord de Kenya. Allà, després de 5 hores esperant a la carretera a que algun vehicle passés, vam decidir quedar-nos-hi a dormir i arreglar el transport.

El següent dia vam llevar-nos a les 6 per fer la meitat del camí que ens quedava amb l’autobús dels treballadors de la central eòlica de Sarima. Aquí a Kenya s’està fent la 2ª central eòlica més gran del món, una monstruositat molt ecològica que donarà energia a tot el país. Els treballadors de la central ens van deixar enmig del no res, ara si a només 30km del destí final. Tres hores d’espera sota el sol i dos vehicles van ser suficients per arribar finalment a Loyangalani, el primer poble del llac Turkana. 

Esperant transport

Arribant al llac Turkana

Poblet a la vora del llac Turkana

En aquest poble hi conviuen Samburus, Turkanas, Molos i altre tribus de la zona. A pocs pobles del nord ens hi hem sentit tant ben acollits, i és que tothom ens va rebre amb un somriure sincer i agradable. Va ser aquí on vam tenir l’experiència flautista d’Hamelin més forta, i és que més de 30 nens i nenes van estar caminant, cridant i jugant amb nosaltres durant ben be una hora de passeig entre les cabanes del poble.

Alguns dels nostres companys

Loyangalani

El llac Turkana és un llac enorme d’aigua dolça a la vora del qual s’hi han trobat algunes de les restes humanes més antigues. Es creu doncs que va ser aprop d’aquí on va sorgir la nostra espècie. Quan un hi arriba però, aquest fet sembla impossible, ja que pocs llocs al món deuen ser més hostils a la vida. Al voltant del llac pràcticament no hi creix res, i als vents constants, s’hi ha d’afegir una diferència d’uns 10 graus de temperatura respecte als pobles propers que fan gairebé impossible qualsevol moviment fins les 6 de la tarda.

 

Loyangalani

Poblet a prop de Loyangalani

I aquí és on es va acabar el viatge. Des de Loyangalani ja hi ha un autobús diari que després de 10 hores arriba a Marsabit, un poble amb carretera asfaltada! Aquest trajecte però ens va regalar un altre moment que mai oblidarem. I és que a mig camí l’autobús es va desviar per recollir i deixar uns paquets a un poble. Allà, quan vam baixar del vehicle vam anar a jugar amb els nens, com en tots els pobles. De seguida però vam veure una diferència; aquells nens ens miraven, volien estar amb nosaltres però no se’ns acostaven. I quan nosaltres ho intentàvem, tots corrien amb la por a la cara i fins els més petits es posaven a plorar desesperadament. Llavors, els adults, tot rient, ens van dir que aquells nens no havien vist mai un blanc! Ens tenien por de debò! Mitja hora de jocs i bromes van ser necessaris per poder tocar el primer nen.

Així doncs, tot i les hores de trajectes, la calor, les comoditats inexistents, haver trobat només un turista i els dies sencers alimentant-nos de mongetes amb arròs, visitar el nord de Kenya ha estat una de les experiències més impactants i enriquidores del viatge. Tot una aventura!

Jordi