Voltant per Kenya

Uns amfitrions excel·lents!

Després de tota l’aventura viscuda al nord de Kenya, vam començar a baixar un altre cop per dirigir-nos cap a l’oest, encaminant-nos a poc a poc ja cap a Uganda. Però abans de canviar de país encara ens quedaven algunes coses per viure.

El primer poble al qual vam arribar des de Turkana, després de més de 10 hores en bus, va ser Marsabit. Es troba al costat de la nova carretera que han construït per anar de Nairobi fins a la frontera amb Etiòpia, just en paral·lel a la ruta que vam fer nosaltres per pujar. Es tracta d’un poble sense cap tipus d’encant, rodejat d’asfalt, cosa que feia molt que no veiem. Fins i tot per a la gent d’allà semblava que l’asfalt fos una cosa ben nova perquè, tot i tractar-se d’una autovia amb dos carrils per banda, la gent l’utilitzava com si fos un petit camí de terra; tothom hi caminava ben pel mig, hi havia animals travessant-la, les motos s’hi paraven a qualsevol lloc per parlar unes amb les altres...

A partir d’allà ens vam donar una setmana per anar parant-nos a diferents poblets abans de sortir del país, no teníem necessitat de fer el camí tot d’un cop. I així, també teníem l’oportunitat de conèixer una mica més Kenya. La Kenya on viu la majoria de gent; pobles i ciutats, en general poc turístics, però que ens van permetre entendre i viure el país tal i com és.

Així que des de Marsabit vam agafar un matatu de 6 hores a Nanyuki. Es tractava d’un poble bastant caòtic, també al costat de la carretera. Però vam trobar un hotel tranquil, al costat d’un parc i vam veure bastants restaurants amb bona pinta...Era tot el que necessitàvem! Després de menjar bé (si més no variat) i fins i tot fer unes cerveses al pub de moda del poble ;) ja estàvem preparats per seguir el nostre camí cap a l’oest.

Quan demanes una hamburguesa i un curry i et porten 3 hamburgueses,
un plat sencer de patates, el curry i dos chapatis... Això és un sopar light!! 

De Nanyuki vam tornar a agafar un matatu fins a Nakuru, on vam arribar a mitja tarda. Allà hi havia el llac Nakuru, un parc nacional on es poden veure molts animals, entre ells hipopòtams, zebres, pumbes i amb una mica de sort també rinos. El parc és bastant car, però vam llegir que al costat de la seva entrada hi havia una espècie de passadís des del qual es podien veure molts animals de manera gratuïta. Així que vam anar cap allà. És estrany veure que la millor zona que té el poble, que seria el llac, està vallada i és només exclusiva per a la gent que vol pagar 80$ per dia més el transport, més el guia. Així doncs, la gent del poble té un llac meravellós al costat, però s’ha de conformar en quedar-s’hi a la porta.

Vistes del llac Nakuru

El famós passadís va resultar ser la pròpia entrada. La gent local es queda a prop de la reixa i des d’allà poden veure molt babuïns que viuen del que els dona la gent, i a través de la reixa, els animals que decideixen apropar-s’hi; bàsicament pumbes i zebres. La veritat és que no és gaire recomanable, però sembla que fos el lloc de passeig dels diumenges de la gent del poble.

Al dia següent vam decidir pujar al volcà Menengai, al nord de la ciutat. El camí travessa una residència luxosa a partir de la qual ja s’accedeix al parc. Un cop allà vam veure que es tractava d’un cràter de 12km de diàmetre dintre del qual hi havia petits pobles i una central geotèrmica per extreure’n energia.

Cràter del volcà Menengai

Després de Nakuru vam canviar de paisatge completament; ens vam dirigir a Kericho, un poble rodejat per plantacions de te. El temps també va canviar, va passar a ser més humit i van aparèixer les primeres pluges. Ens vam dedicar a passejar per les plantacions amunt i avall. És curiós que hagin pensat en aquestes només en termes de vendre el te, no s’ofereixen visites per explicar el procés des de la recollida fins a la fàbrica per exemple. Simplement, ens vam ficar a dintre del bosc, vam creuar el riu i vam acabar dintre de les plantacions. Els treballadors semblaven encantats de tenir visita i nosaltres vam gaudir molt amb els paisatges verds que s’estenien fins a l’infinit.

Treballadors recollint te, Kericho. 

Plantacions de te de Kericho.

Des de Kericho vam marxar cap a l’illa de Rusinga, al llac Victòria, on hi vam passar uns dies molt relaxants. Un d’aquests, vam decidir caminar per l’illa per anar a veure els pescadors i passejar una mica pel lloc. 

Vaixells, illa de Rusinga.

Dones assecant peixets, illa de Rusinga.

Sense voler, tornant del llac, vam acabar a la propietat d’una família. Era ben bé el migdia i feia molta calor. El pare i els dos fills estaven a fora esperant que la mare acabés de preparar el dinar a la cuina de fang. Tenien una cabanya molt simple, però se’ls veia molt feliços.

Van decidir que no ens deixarien marxar sense que dinéssim amb ells perquè necessitàvem energia si havíem de tornar caminant a sota d’aquell sol. Va ser una experiència molt maca. Com sempre, els que menys tenen són els que més comparteixen.

Preparant ugali a la cuina de fang.

Des d’allà, abans de creuar la frontera, ens vam parar a passar un dia a Eldoret per conèixer al Marc; un català que es va enamorar d’una noia de Kenya i havien decidit quedar-s’hi, ara ja amb un fill i una filla meravellosos.

Així doncs, tot i no haver vist cap turista durant tota la setmana i no haver visitat res espectacular, vam passar una setmana agradable. Aquests pobles ens van donar una altra visió de Kenya, allunyada de les altes tarifes turístiques i de les tribus extravagants; un país peculiar ple de gent amable.