The Charity Train o l’equilibri perdut

M’ha costat uns dies digerir l’experiència que vam viure en el tren de Fianarantsoa cap a l’est, mirar-la des de lluny i poder-hi reflexionar.

Vam llegir a la guia que es tractava del darrer tren de persones que hi ha a Madagascar. Aquest data de l’any 1930 i recorre els 160km que separen Fiana de Manakara, a través de 67 ponts i 48 túnels, passant per cascades, plantacions de te, camps d’arròs i petits pobles amb molt encant, a la majoria dels quals només s'hi pot arribar amb aquest transport. Per això, el tren acostuma a anar carregat de plàtans, carbó, fustes...que es carreguen i es descarreguen cents de vegades durant el trajecte; es canvien de lloc, es bescanvien, es pugen, es baixen. Aquest és un dels motius que pot fer que el trajecte duri de 12 a 24 hores. Si, si...heu llegit bé! No poden ser més precisos, ja que hi ha moltes variables que poden fer que el viatge s’endarrereixi més o menys: com ja he dit, la quantitat de mercaderies que hagin de descarregar, però també en com de carregat va el tren (el pes), si hi ha algun descarrilament (bastant comú sembla ser), el temps que tarden en afegir o treure vagons a cada estació, etc.

Fins aquí potser aquesta informació ja hagués tirat enrere a més d’un, però al Jordi i a mi ens sonava encara més atractiva la idea. Sempre ens ha agradat viatjar en tren; té aquell punt romàntic d’anar assaborint el paisatge a mesura que va canviant i a més ens ho imaginàvem també una mica com a la Índia o a la Xina; gent pujant i baixant, comprant tot tipus de menjar des de la finestreta i el poder compartir alguns riures amb la gent del país mentre ens intentem comunicar amb gestos.

El tren només marxa de Fiaranantsoa els dimarts i els dissabtes, a les 7 del matí. Com que vam arribar a la ciutat el dilluns quan ja havien tancat l’estació ens vam plantar a la guixeta del tren ben prest al matí, abans de la seva sortida. La nostra primera sorpresa va arribar quan vam veure que els turistes no podíem anar en 2ª classe, sinó que estàvem OBLIGATS a agafar el nostre seient a 1ª classe. O sigui, que no ens podíem barrejar: els del país amb els del país i els de fora amb els de fora. Això ja no ens va agradar, ja que una de les principals raons per les quals agafàvem aquest tren era la de compartir aquests moments amb els locals. Però de totes formes vam comprar els bitllets.

Quan vam entrar al nostre vagó, vam baixar considerablement la mitjana d’edat ja que bàsicament hi havia grups de jubilats francesos (més endavant però, vam poder veure alguna persona més jove estirant les cames en alguna de les estacions). Així doncs començava la nostra aventura! Assentats en un vagó antic molt maco i envoltats de cabells blancs.

No vam haver d’esperar gaire per veure com un grup del voltant treia una maleta de viatge antiga (cosa que ens va estranyar des del principi ja que érem els únics amb equipatge al vagó, a la resta li portàvem a la destinació final).  D’allà van començar a treure roba de diferents talles i a fer-ne diferents munts, per acabar ficant-la ja triada dintre de bosses de plàstic. Així doncs, quan vam parar a la primera estació, nosaltres dos estàvem d’allò més emocionats perquè per fi podríem sortir del tren i començar a donar voltes per barrejar-nos amb la gent, veure com venien menjar, pujaven i baixaven maletes... Va ser llavors quan vam veure com el grup d’abans donava diferents bosses de roba a la gent que estava a l’estació. Quan vam baixar, això mateix s’estava repetint des de la resta de finestretes: pinces pels cabells, pastilles de sabó, polseres, galetes, ampolles de Coca-cola... Tot això anava d’unes mans a altres, els nens buscaven una finestra oberta per la qual poder demanar (Donnez-moi un stylo, donnez-moi la bouteille, donnez-moi un bonbon), els turistes alçaven les ampolles o les galetes per damunt dels petits caps que es barallàvem per agafar-les mentre ells decidien a qui donar-li el preuat regal i finalment els infants se l’amagaven dintre de la samarreta i repetien l’operació a una altra finestra.

No vull semblar cruel; puc entendre les dues parts. Com a turista molts cops és dur viatjar per un país on veus que la gent ho està passant malament i que potser amb un petit acte tu els podries ajudar. I també entenc a la gent d’aquí, jo actuaria de la mateixa manera si dos cops a la setmana passés pel meu poble un tren carregat de roba i caramels, l’únic preu dels quals és fer-me una foto amb un turista.

És important no només pensar en l’acció immediata que puc fer i que a més ens surt a tots quan tens una samarreta de més a la bossa i un nen et demana alguna cosa. Sinó que és important que anem més enllà i pensem en les conseqüències que aquestes accions poden portar.

A Madagascar, un home o una dona que treballa de sol a sol al camp en la construcció de totxanes guanya 2 euros al dia.  Un nen que va a l’estació del tren un dissabte durant una o dues hores pot tornar a casa amb unes quantes peces de vestir, una pinça pel cap i un entrepà. Posant per cas però que aquest només aconsegueixi una sola samarreta, en dues hores ja haurà guanyat tres o quatre cops el que els seus pares en tot un dia de feina dura al camp. Si a més tenim en compte que l’escola no és obligatòria i que l’Estat no ajuda a les famílies en les despeses que comporta l’educació, aquest mateix nen el dimarts no anirà a l’escola sinó que s’esperarà a l’arribada del tren dels turistes per veure que pot aconseguir. No és d’estranyar doncs veure les estacions plenes de quitxalla i sospitosament també trobem moltes paradetes al carrer amb roba de segona mà... D’aquesta manera es trenca l’equilibri familiar pel qual la mare o el pare són els que han de portar els diners a casa i els infants normalment ajuden guardant els més petits mentre els grans són al camp, van a buscar llenya, etc.  Ja no parlo de si és just o no que els nens i nenes també treballin, simplement és important ser conscients que ho estem canviant. Com creieu que s’ha de sentir el pare o la mare quan al tornar a casa veu que el seu fill de 5 anys ha guanyat tant o més que ells? Com actuaríeu en la seva situació?

És un tema delicat i és important estudiar les maneres en com podem ajudar. Potser pel turistes no serà tan gratificant donar la maleta plena de roba a una ONG o a una escola, ja que no veuen la reacció immediata que la seva acció està portant (per exemple el somriure d’un nen al donar-li alguna cosa), però són aquestes associacions les que coneixen la realitat del país després d’anys de treballar-hi. Així doncs, com a turistes responsables és important que no ensenyem als nens i nenes a demanar sinó que trobem la manera d’ajudar que més respectuosa sigui amb la situació.